10 jun 2013 Socialistes pel Sí

Fa unes setmanes, vaig parlar amb un antic dirigent del PSC que havia tingut responsabilitats institucionals de primer nivell i que avui es dedica a les seves coses sense haver perdut l’interès per la marxa general del país. Aquest home -que va ser una de les víctimes de l’habitual canibalisme intrapartidista- és prou intel·ligent per analitzar el context present sense projectar-hi amb excés el desengany personal. Des d’aquesta moderació, em va explicar que se sentia a anys llum de l’actual PSC, però que no estripava el carnet per motius sentimentals i perquè esperava el moment del referèndum sobre la sobirania. “Llavors -va confessar-me- organitzarem una plataforma que es dirà alguna cosa com Socialistes pel Sí, i direm adéu a moltes coses”.
No sé dir si aquests Socialistes pel Sí seran 1.000 o 10.000, però puc afirmar que són també la Catalunya real, tan real com l’alcaldessa socialista de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, que fa campanya pel no a la independència. Que el PSC no tingui una posició única sobre això pot ser llegit en termes catastròfics per aquells que pensen que la vida és estàtica. Si l’espai electoral central que integren avui CiU i PSC perd consistència, deu ser perquè hi ha diversos factors que ho provoquen. No deixa de sorprendre’m que, en comptes d’analitzar, hi hagi gent important que despatxi la qüestió a la defensiva, repetint tòpics tronats.

Tenim els Socialistes pel Sí. Tenim la Núria Marín pel no. Tenim Ernest Maragall venent el seu partit. Tenim Joaquim Nadal dient que votaria sí a la independència… I tenim Alfonso Guerra traient la pols a un vell projecte, sempre al congelador: “El PSOE s’haurà de plantejar, probablement, fer una oferta pròpia a Catalunya si el PSC continua insistint que és un altre partit”. El socialista català que amb més ganes s’havia ofert a Ferraz per liderar aquesta empresa està avui ocupat visitant els jutjats, però no seria impossible trobar una cara per posar al capdavant d’això. Han passat molts anys des del 1978, però Guerra i molts d’altres no han fet cap esforç per comprendre.

Mentrestant, i com ahir s’explicava en aquest diari, el PSOE vol tancar definitivament el model territorial i ho farà en un sentit recentralitzador, no fos cas que el PP tingui el monopoli de la bandera. Són aires d’aquella LOAPA escrita sota l’impacte del colpisme avortat el 23 de febrer de 1981. Un mecanisme per aconseguir el somni de Rubalcaba seria suprimir l’article 150.2 de la Constitució, que preveu la delegació o transferència de competències de l’administració central a les autonomies, la drecera de repesca de poder més emprada per les comunitats fins ara. Pujol va convertir aquest mètode en el peix al cove. Però el PSOE va tard: tot això va convertir-se en pura arqueologia quan el TC va carregar-se l’Estatut votat pels catalans.