14 jun 2013 Pobresa i coneixement
La darrera enquesta de condicions de vida de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans indica, entre altres coses, que el risc d’exclusió no és un assumpte que només hagi de preocupar els sectors socials amb menys formació i menys integració social. Segons aquesta mostra, les baixades salarials afecten més els professionals o els encarregats d’empresa que la mitjana de treballadors. Llegeixo que els experts asseguren que es tracta d’una tendència que es dóna a tot Europa i que s’intensifica a Catalunya a causa de la destrucció del teixit industrial i de la caiguda en picat de la construcció. Només el sector serveis crea ocupació, però això beneficia més la capital catalana que les ciutats metropolitanes.
El missatge tàcit que envien aquestes dades és d’una transcendència més greu que no sembla i apunta al cor del nostre sistema de valors: formar-te no et salva de la precarietat ni de l’atur perquè la crisi ha entrat en una fase sense precedents. Això és letal. Òbviament, tots sabem que el coneixement és indispensable per fer ciutadans que siguin autònoms, crítics i que puguin prendre decisions. Però el fatalisme de les xifres qüestiona amb força el vell paradigma il·lustrat segons el qual l’emancipació personal ha de partir necessàriament d’una bona educació. Enmig d’aquest clima de derrota, com farem entendre al nostre fill adolescent que sempre és millor preparar-se a fons que deixar córrer els estudis? Ho tenim molt complicat.
L’erosió progressiva de les classes mitjanes preparades no és un fet que hàgim sabut ara, certament. L’atur entre el jovent universitari i entre professionals experimentats de mitjana edat trenca el discurs de la cultura de l’esforç i ens instal·la en un desert desconcertant. Es fa molt difícil qualsevol retorn a les antigues certeses d’una època en la qual l’ascensor social sí que funcionava. Aquella idea bàsica que associava una formació millor a més oportunitats era la que va fer que els meus pares consideressin un èxit que un dels seus fills arribés a la universitat. El demà havia de ser millor que l’ahir, i estudiar era la via que permetia accedir a una forma de vida més lliure i digna. La democràcia va eixamplar-se i va fer-se més sòlida quan els fills dels treballadors van poder accedir a l’ensenyament superior.
La crisi del binomi coneixement-ocupació és la crisi d’un relat segons el qual el domini de la realitat que proporcionaven les aules assegurava el benestar i la seguretat personals. Haurem de reconstruir, amb nous arguments, la legitimació del saber com a eina d’emancipació de l’individu, perquè la crisi no ens faci més rucs a més de més pobres. El nostre fill adolescent espera una explicació que l’alliberi del desànim i que, sense prometre paradisos, l’engresqui a continuar l’aventura d’estudiar.