20 jun 2013 La desorientació
Costa molt d’admetre que el teu mal és només teu. A vegades, necessitem sentir-nos acompanyats en la dissort. Ho dic a propòsit d’unes declaracions d’un socialista català que mana molt, Antonio Balmón, alcalde de Cornellà, secretari d’acció política del PSC i una figura incombustible. Per explicar els problemes interns del seu partit, Balmón ha dit: “Els socialistes estem desorientats, com la societat”. Al meu parer, som davant del típic error de considerar la part pel tot. No sé si els socialistes estan desorientats ni és aquest l’assumpte que ara m’interessa tractar, però em sembla poc consistent concloure que la societat està desorientada. Un polític tan agut i tan experimentat com Balmón podia haver filat una mica més prim.
No, la societat no està desorientada. És clar que generalitzar sempre és arriscat i jo no tinc la pretensió de tenir la veritat absoluta. Les percepcions i les emocions van per barris, a vegades per carrers. Si rellegim les enquestes dels darrers mesos, podem afirmar que la societat està empipada amb els polítics i els banquers, i que mostra una gran desconfiança davant les institucions democràtiques. Si fem servir el nas, comproven que la societat també està fatigada de suportar la crisi i que el cansament condueix a dues destinacions: la irritació i el desànim. Així, doncs, tenim una societat emprenyada, malfiada, esgotada, irritada i desanimada. Però no pas desorientada, la qual cosa implicaria que no sap què vol ni quina direcció vol prendre. Al contrari, la societat catalana s’està definint d’una manera extraordinària com mai en la història recent, i està exigint que els nostres líders socials i polítics estiguin a l’altura i facin servir bé la brúixola.
Dit això, és obvi que no tothom pensa el mateix ni vol el mateix per al país. La societat catalana és plural i el Parlament és una bona foto d’aquesta diversitat de posicions. Al costat d’una majoria molt activa i articulada al voltant del sobiranisme, hi ha sectors que han intensificat la seva lleialtat al projecte espanyol i d’altres que, de moment, són indiferents o viuen allunyats d’aquest debat. També hi ha franges importants d’indecisos que tenen criteris fluctuants sobre el que seria millor per a Catalunya. Però ser indecís no vol dir no tenir cap direcció al cap, sinó dubtar entre dues, tres o més direccions. Els que són autonomistes els dilluns i els dijous, federalistes els diumenges i sobiranistes els dimarts, els dimecres i els divendres no viuen en la desorientació, sinó en la interrogació i el dubte de qui intenta entendre què està passant. Conec força gent que viu en aquest desfici.
Saber-se orientar és elemental per sobreviure, tant a la selva com a la polis. Qui no s’orienta, acaba perdut. Els desorientats acostumen a ser erràtics. D’exemples, en política espanyola, n’hi ha de molt lluïts: Zapatero es va perdre en un bucle perquè es va veure obligat a canviar les seves polítiques d’un dia per l’altre, i Rajoy sembla patir el mateix mal quan li toca reescriure sobre la marxa els seus compromisos electorals més emblemàtics, començant per la baixada d’impostos. Però, malgrat tot, em sembla que, a les Espanyes, els votants socialistes i populars no estan desorientats. Potser estan decebuts i alguns han entrat en la passivitat de qui va covant un abstencionista, però això no té res a veure amb la desorientació. El creixement que les enquestes donen a partits com IU i UPyD demostra que algunes direccions, abans tingudes per minoritàries, es reforcen de manera espectacular en aquests moments de neguit i fractura de les expectatives. Els grans carrers polítics del mig es fan més estrets i les dreceres, en canvi, són cada cop més concorregudes. A Catalunya, passa si fa no fa el mateix, d’una manera més ostensible.
Siguem autocrítics, que és higiènic. Potser la desorientació principal prové dels glossadors del moment i dels mitjans, de tots aquells que tenim el dubtós honor d’exercir de narradors i prescriptors en una realitat que, sovint, va molt per davant de totes les nostres previsions i conjectures. La velocitat dels esdeveniments desfà les nostres teories com un terròs sucre dins el cafè i, llavors, ens quedem sols sota el xàfec i amb cara de circumstàncies, com aquell que ha corregut debades per agafar l’autobús. Aquesta acceleració de les accions i les paraules ens hauria de fer humils en el judici i prudents en les previsions, però ens pot més l’aventura de construir maquetes de la realitat que acabin evocant algun paisatge vagament conegut.
La nostra escriptura vol dominar una contingència que és tan rabiosa que descol·loca, fins i tot, els que apareixen com a conductors de governs i empreses. En aquest quadre d’estupors, i davant la modèstia forçosa del periodisme, els economistes són els grans subministradors d’exorcismes a balquena. Ells no estan mai desorientats, un mèrit que els envegen la resta de científics socials, i també nosaltres, pobres cronistes.
La societat catalana no està desorientada i -em sembla- la societat espanyola tampoc. Repeteixo: regna una fatiga espessa i la necessitat de dir adéu a certes coses. Avui, molta gent sap molt bé el que no vol i això acaba generant dinàmiques noves, que tard o d’hora hauran de ser constructives. Les brúixoles funcionen ara millor que mai.