08 jul 2013 Entitats particulars

Pere Navarro, mogut per un entusiasme sorprenent, ha dit que “aquest 6 de juliol passarà a la història de Catalunya i del conjunt d’Espanya”. S’ho creu de debò, això, el líder del PSC? El motiu d’aquest atac d’optimisme del terrassenc és l’aprovació -aquest dissabte a Granada- d’un document del PSOE que estableix el model federal que els socialistes -de tot arreu- volen per a Espanya. Un model que pretén vendre’s com la solució contra el centralisme del PP i el sobiranisme que avui és al centre de l’agenda política catalana. Montserrat Tura ha fet la crítica més precisa sobre aquest paper: “El text podria correspondre a fa quinze anys”. És exacte.

Més enllà de palesar de manera descarnada la incapacitat del socialisme català a l’hora d’influir en el socialisme espanyol, el document Un nou pacte territorial: l’Espanya de tots té com a principal problema el seu llenguatge antic, gastat, obsolet. Fa la sensació que a la cúpula del PSOE són impermeables al pas del temps i als canvis en el món. Ni Catalunya com a nació ni el concepte d’Espanya com a Estat plurinacional apareixen en aquest catecisme que, en canvi, parla de “fets diferencials” i “entitats polítiques particulars”, com si fóssim a l’any 1982. És la victòria final de Carme Chacón, contra la qual el primer secretari del PSC va semblar -fa pocs mesos- que exercia la seva autoritat en defensa dels interessos de les dones i homes de Catalunya. Quants gestos de fermesa per arribar al que Ernest Maragall titlla de “rendició”.

Aquesta pel·lícula no té res d’original. Molts, abans que Navarro, han topat amb la mateixa pedra. El socialisme català se subordina a la lògica d’un socialisme espanyol que només té en compte la triangulació de poder Andalusia-Madrid-Euskadi i la competència nacionalista i electoral amb un PP que sempre té una bandera més grossa que la colla del carrer Ferraz. Potser sí que dissabte va ser un dia històric, però podria ser per tot el contrari del que proclama Navarro: la data en què el PSC va fer-se l’harakiri a petició de Pérez Rubalcaba i els barons de la solidaritat mal entesa.

Dimecres passat, Alfonso Guerra era entrevistat en aquest diari. El vell jacobí, fidel a la retòrica de plaça de braus, es definia com a “ciutadà del món” i vinculava el sobiranisme amb “la incompetència i la irregularitat en la gestió econòmica”. Ho vaig trobar entranyable. El més interessant és que ho declari precisament quan el cas dels ERO andalusos posa al descobert una presumpta corrupció vinculada al PSOE de magnituds exorbitants, assumpte sobre el qual no diu ni piu. Em ve al cap Juan Guerra, primer corrupte oficial de la democràcia, que va sortir a la llum quan molts pensaven que “una entitat particular” com Catalunya podria encaixar. Ha plogut molt des de llavors, encara que ni Guerra ni Pérez Rubalcaba vulguin acceptar-ho.