22 jul 2013 Hi ha suecs a Madrid?
Al llibre Per la concòrdia (1927), Francesc Cambó fa una observació molt interessant per al lector d’avui: “Espero que no existeixi cap separatista prou candorós per a creure en la possibilitat d’obtenir la separació de Catalunya per persuasió, alguna cosa com el que s’esdevingué amb la separació de Noruega i Suècia. De la península Escandinava a la península Ibèrica hi van alguns paral·lels, i la diferència de latituds canvia els temperaments col·lectius com els individuals. Mai Espanya no adoptaria l’actitud de Suècia: tota una història en dóna fermança”. La conclusió del líder de la Lliga continua sent vàlida. Cambó, unes línies més avall, sosté una idea també a tenir en compte aquest 2013: “Davant l’alçament català, cessarien les discòrdies de partit i de classe, restarien, en un moment, resolts o posposats tots els altres problemes, i Espanya s’alçaria contra Catalunya amb el mateix entusiasme i la mateixa decisió amb què França s’alçà contra Alemanya el 1914”. Retinguem-ho.
Tot el procés del dret a decidir es basa a oblidar expressament la primera constatació de Cambó: els espanyols no són ni seran mai suecs. Per ser més exactes, l’operació de demanar una consulta a Madrid fins que s’esgotin totes les fórmules legals es basa a fer veure que, a la Moncloa, ens espera el suec de torn amb qui pactar una ruptura tranquil·la. Fent un acudit fàcil, es pot assegurar que Rajoy sap fer-se el suec però no ho és, com va quedar clar quan va donar a Mas un no rotund a un nou pacte fiscal. Alguns catalans ens veiem com noruecs del 1905, però els espanyols no tenen cap necessitat de veure’s com suecs.
Arran del cas Bárcenas, ha aparegut altra volta l’amenaça d’un retorn de la dreta de la dreta, aznarisme 2.0. Segons aquest esquema, el moderat i pragmàtic Rajoy pateix ara el setge de les forces doctrinàries i obscures que volen una reacció contra l’estat actual de coses. A Catalunya, quan es donen aquestes batalles, l’opinió es divideix. Què convé més als objectius del catalanisme/sobiranisme? Un castellà que vol el desempat final o un gallec partidari d’anar fent sense soroll? La dicotomia és falsa, té un defecte d’origen: el projecte de la dreta (i de certa esquerra) espanyola és un, només varia la tàctica. No hi ha suecs en cap bàndol. L’Aznar del pacte del Majestic es va disfressar de mig suec.
En relació amb l’època de Cambó, la gran diferència és la magnitud i ús que l’Estat pot fer de la violència. Per això es dedica tanta virolla als serveis d’intel·ligència. Dit això, certs discursos poden ser més perillosos que els canons d’Espartero. Per cert, Cambó també avisava que “la separació hauria d’ésser guanyada heroicament”. Avui, l’heroisme consisteix a patir per si arriben euros per pagar metges, mestres i mossos. Però això té a veure més amb la dependència que amb la situació contrària.