26 jul 2013 El perdó mediàtic

Carlos Espinosa de los Monteros, alt comissionat per a la Marca Espanya, ha passat per Barcelona per -segons informa La Vanguardia– “demanar perdó i llimar asprors” després que el seu director adjunt, el diplomàtic Juan Carlos Gafo, fes un tuit on deia “Catalanes de mierda. No se merecen nada”, arran de la xiulada a l’himne espanyol en la inauguració del Mundial de natació al Palau Sant Jordi. Gafo va ser deposat pel ministre d’Exteriors i Espinosa de los Monteros ha qualificat “d’acte irresponsable” el tuit del seu excol·laborador. L’episodi s’ha tancat, aparentment.

Demanar perdó davant dels mitjans no és fàcil. La velocitat vertiginosa de les comunicacions actuals i l’acumulació de missatges de tota mena compliquen molt aquest exercici que, avui més que en el passat, han de fer moltes figures públiques que tenen una relliscada o, com en aquest cas, es deixen portar per la víscera més que per la raó. El problema és que, malgrat la creixent quantitat d’assessors d’imatge, directors de comunicació i gestors de xarxes socials, ningú no ha trobat la manera ideal de demanar aquest perdó mediàtic sense córrer el risc d’ampliar la polèmica, empitjorar les coses o deixar tothom descontent.

A veure. És cert que un tuit com el que va escriure Gafo és “un acte irresponsable” però sembla evident que allò que el fa inadmissible políticament no és el fet d’expressar l’escàs sentit de la responsabilitat d’un alt càrrec que cobra de tots els ciutadans, inclosos els catalans. De fet, la qüestió de la responsabilitat és aquí secundària i no és la substancial que toca debatre en aquest petit conflicte. En tot cas, la responsabilitat d’aquest gest tindria a veure amb la professionalitat i la intel·ligència de l’exadjunt de la Marca Espanya, factors que tenen un interès polític menor tot i que siguin administrativament rellevants.

Si un alt càrrec de l’Estat escriu “Catalanes de mierda. No se merecen nada”, la pel·lícula no va de responsabilitat, va d’una altra cosa més profunda, més incòmoda de parlar, més dura d’admetre, més inquietant i més impròpia de qualsevol democràcia de debò. Perquè tots sapiguem la naturalesa exacta del problema n’hi ha prou de fer un simple joc de substitució del substantiu tabú que ens ocupa. Imagineu que Gafo hagués escrit “Moros de mierda. No se merecen nada” o “Gais de mierda. No se merecen nada” o “Sudacas de mierda. No se merecen nada” o “Católicos de mierda. No se merecen nada”.

Està clar, oi? L’assumpte apareix així tal com és i, llavors, comprenem que declarar irresponsable qui expressa aquesta mena de coses és una manera (suposadament elegant) de salvar-lo de la condemna severa que mereix i de tancar en fals el debat. Com passa amb un foll que comet un crim i arriba davant del jutge fent més pena que altra cosa.