03 oct 2013 “Bascos sí, ETA no”, deien
És un fet que, en els darrers temps, alguns polítics i periodistes espanyols han posat al mateix sac l’organització terrorista ETA i el nou moviment sobiranista català. També han relacionat els etarres amb la PAH i Ada Colau, embolica que fa fort. Fa uns anys, aberracions d’aquesta mena només les expressaven Jaime Mayor Oreja i alguna vedet radiofònica de la dreta més bèstia. En general, la majoria de persones amb tribuna i responsabilitat no es permetia aquesta distorsió tan demagògica de la realitat. Hi havia un cert respecte per la veritat. Ara, hi ha barra lliure per fer i vendre els combinats conceptuals més indigestos. El darrer personatge que aspira al primer premi en aquesta disciplina és Juan Alberto Belloch, alcalde de Saragossa i exministre de Felipe González.
En una entrevista al diari ABC, el socialista Belloch diu: “Hay que recordar al PSC una cosa aunque sea dura: la principal reivindicación de ETA durante décadas ha sido la autodeterminación. Por eso han muerto centenares de policías, guardias civiles y gentes del PSOE y del PP… Y no cedimos. Eso no es aceptable y el PSC debe tenerlo claro”. No és habitual que un fragment tan curt contingui una quantitat tan alta de trampes, desfiguracions i oblits.
En primer lloc, Belloch considera que tothom que reclama l’autodeterminació és el mateix, i silencia de manera deliberada que el mètode d’ETA ha estat la violència mentre que el sobiranisme català és un moviment pacífic i democràtic que convoca grans manifestacions de tarannà cívic. Dir que terroristes i ciutadans que surten tranquil·lament al carrer són la mateixa cosa és una indecència intel·lectual que s’ha de denunciar. Si apliquéssim a Belloch la seva pròpia i perversa lògica (que no dóna cap importància als mitjans emprats per assolir un objectiu), podríem assegurar que ell i els feixistes que van atacar la llibreria Blanquerna són equiparables, atès que l’un i els altres consideren que “la unidad de España sí es un dogma” (aquesta frase també és de Belloch). Però no ho farem, perquè mentiríem.
En segon lloc, Belloch no és ningú per donar lliçons al PSC i als socialistes catalans, com qui crida l’atenció a una criatura. Potser Belloch no recorda qui va ser Ernest Lluch i com va ser vilment assassinat per ETA. Quina autoritat té l’alcalde de Saragossa per marcar les ratlles vermelles a un partit català que ha contribuït de manera decisiva a la governabilitat d’Espanya? Què sap aquest senador de les dinàmiques sorgides entre votants, militants i quadres del PSC arran de la sentència del TC sobre l’Estatut? I, en tercer lloc, de les paraules de Belloch també es desprèn que sempre ha estat falsa aquella frase (escoltada de boca de polítics del PSOE i del PP) segons la qual “sin violencia, todo podrá hablarse”. El sobiranisme català refusa explícitament la violència i demana un referèndum pactat però constata que no hi ha res a parlar amb el Govern espanyol, que es tanca de manera inflexible i fa veure que el problema no existeix.
Aquesta lamentable associació entre sobiranisme català i ETA, que Belloch i altres fan, m’ha fet pensar immediatament en un dels lemes més repetits a les moltes manifestacions de repulsa contra els etarres a Madrid i molts llocs d’Espanya, durant els anys en què el terrorisme era més intens: “Bascos sí, ETA no”. Aquest és un eslògan molt bo, que transmet de manera encertada una distinció essencial entre els terroristes que diuen matar en nom d’un país i la gent d’aquell país en general. Amb la pancarta i el crit de “bascos sí, ETA no”, se subratllava que la lluita armada no havia generat, sortosament, una bascofòbia destacable entre les classes dirigents ni la població de Madrid i les principals ciutats espanyoles. Es combatia els etarres i, alhora, es respectava els bascos, cada cosa al seu lloc. A ningú li passava pel cap de promoure boicots contra empreses o figures notòries basques. Com correspon a una societat madura.
Per tot plegat resulta més inquietant i més inexplicable que la mateixa societat espanyola que fa seu l’admirable lema “bascos sí, ETA no” aculli, en canvi, expressions constants contra els catalans en general i contra el catalanisme i els sobiranistes (pacífics i demòcrates) en particular, d’una manera que cap altre grup o col·lectiu ha de suportar avui a Espanya. I això què ho fa? Abans de respondre cal dir que la catalanofòbia ha existit des de fa segles i que no ha necessitat l’existència d’un moviment pro independència per emergir, com demostren diversos estudis. Valgui com a prova l’opa que Gas Natural (empresa catalana) va llançar sobre Endesa l’any 2005, que va generar una oposició molt forta de l’entorn del PP, des del qual es va repetir sense manies allò d'”antes alemana que catalana”.
Per què aquesta catalanofòbia? Deu ser la reacció primària a una diferència que no es comprèn ni es vol comprendre: la catalanitat és percebuda com una anomalia i el català, com un espanyol defectuós. El basc, fins i tot quan el terrorisme feia més mal, és una figura propera a la visió castellana del món, un element entranyable que forma part de la mateixa família. El català, en canvi, sempre és un estrany sota sospita, fins i tot si, a força de dissimular el seu origen, li permeten tocar una mica de poder a Madrid.