09 oct 2013 Consells per portar-ho bé
Aquest és un article d’autoajuda. Tal com sona. Hi ha llibres d’autoajuda, programes de televisió d’autoajuda i botigues d’autoajuda. Aquesta és una columna d’autoajuda, per a persones que són partidàries de fer un referèndum sobre la independència de Catalunya i que, arribat el cas, votarien sí. Jo sóc una d’aquestes persones i em trobo en la situació professional d’haver de debatre molt sovint sobre la qüestió. Per evitar que aquestes discussions afectin massa la meva salut física i mental, m’he fet una mena de breu manual de supervivència que –sempre que puc i llevat d’algunes excepcions- procuro seguir. L’exposo aquí per si pot servir a algú. Ja m’ho direu.
Enfortir la paciència – És molt important retornar a aquesta gran virtut dels antics quan us trobeu en situacions en les quals el gran argument dels vostres oponents és “la independència és impossible” o “una consulta no podrà ser mai”. Recomano comptar fins a cent les vegades que calgui, així com intentar sortir d’un mateix i observar-vos des de fora, amb distància. Funciona.
Mantenir el bon humor – Els que no volen que es faci una consulta acostumen a estar molt enfadats, molt crispats i molt tensos. No s’agraden, em sembla. Davant d’aquesta mala bava, res millor que el bon humor. Cal aportar idees des del bon rotllo i sempre amb un somriure, encara que us mirin amb ràbia. Els acudits amables també hi ajuden, així com una ironia suau, que pot ser lleugerament sarcàstica si l’interlocutor perd els papers. Si l’altre crida i s’esvera, calleu i deixeu-lo fer.
No respondre totes les falsedats – Vivim temps de sobreabundància de mentides, fal·làcies, ximpleries i rumors contra el projecte independentista. Val més no intentar respondre-ho tot, seria una tasca impossible. Cal triar la frase, la dada o l’expressió que us vagi millor per poder explicar la vostra idea i despullar, de passada, la demagògia que exhibeixen alguns (no tots) unionistes repatanis. No torneu totes les pilotes, només les que us permetin desplegar les vostres raons amb claredat i solvència. Cap fred, encara que us costi.
No negar que el procés és difícil – Cal admetre sempre que som en un moment complicat i sense precedents, i que -com ha passat abans en d’altres llocs del món- ningú no té un guió detallat i tancat amb tot el que passarà els propers anys. Els sobiranistes hem pensat molt en el futur, però no tenim totes les respostes perquè cap poble que s’emancipa sap com serà el demà. Aquí cal afegir que, si ens quedem a Espanya, tampoc sabem com seran els propers anys, excepte que tot indica que la societat catalana continuarà rebent un tracte sistemàticament injust.
Tallar el debat si surten els nazis – Hi ha un acord bàsic per dialogar i consisteix a evitar la desfiguració radical de la veritat. Si els vostres interlocutors relacionen el procés sobiranista o el nacionalisme català amb els nazis, el nazisme o moviments totalitaris similars, cal posar punt i final al debat. Per respecte a la veritat, al públic i, sobretot, a les víctimes d’un règim criminal. En això no es pot transigir perquè llavors tot perd sentit i abonem la propaganda més miserable.
Distingir entre els espanyols i Espanya – El projecte de la independència de Catalunya no té res contra els ciutadans espanyols, a qui volem com a bons veïns. La causa catalana desafia els poders de l’Espanya oficial –formals i fàctics- perquè són aquests els responsables de mantenir Catalunya en una situació d’asfíxia econòmica, menyspreu cultural, bloqueig social i manca de reconeixement polític. Sabem que hi ha molts espanyols que ho entenen o ho entendran.