11 oct 2013 Moral de les loteries
No he tingut mai tirada per les loteries, pels jocs d’atzar en general, ni tan sols pels jocs de cartes. No m’agrada jugar ni a la botifarra. Sempre que he visitat un casino m’ha fascinat veure com la gent busca la sort però mai he sentit la necessitat de provar-ho. M’ho miro molt de lluny, tot això, no per una prevenció moral sinó per un prejudici estadístic: mai he pensat que em pugui tocar. Dec ser una de les persones que menys números de loteria han comprat mai al món. La meva actitud té un punt de temerària, sobretot quan els companys de feina et volen vendre una participació per a la grossa de Nadal i tu dónes excuses. Sempre penses que un dia tocarà i seràs l’únic ximple que no en veurà ni cinc. Dic tot això perquè la Generalitat ha tret al mercat una nova rifa que anomena la Grossa de Cap d’Any i que destinarà els beneficis a programes de prevenció per a la infància en situació de risc.
He vist que, molt ràpidament, han sorgit crítiques al Govern català per haver tirat endavant aquesta iniciativa, una manera d’aconseguir recursos que alguns consideren dubtosa moralment, sobretot en temps de crisi. És un punt de vista respectable, tot i que exageradament purista, tenint en compte que vivim en una societat on, per exemple, el negoci futbolístic mou unes xifres d’escàndol que -hi hagi més o menys atur i més o menys retallades- ningú s’atreveix a comparar amb altres realitats absolutament precàries. Tots ens queixem amb raó de com ens abaixen els sous i ens retallen els serveis públics, però acceptem sense dir ni piu el preu que costa una entrada per veure el Barça o la quota de subscripció al canal televisiu que ens ofereix els millors partits. També resulta estrany que alguns dels que ara qüestionen aquestes Grossa de Cap d’Any no hagin dit mai res de les loteries que depenen de l’organisme estatal corresponent, ni del missatge conformista que transmet l’estil passat de moda del sorteig de la grossa de Nadal, homenatge involuntari a una Espanya rància que hauria de ser el passat.
El meu problema amb la Grossa de Cap d’Any és que va acompanyada d’una coartada social molt explícita i finalista. Massa salsa retòrica per justificar que una Administració que té problemes estructurals seriosos de caixa ha d’inventar tot el que pugui per anar fent. Tots hem vist el conseller d’Economia demanant préstecs per poder pagar les nòmines. N’hi hauria prou que la Generalitat assegurés que els ingressos d’aquesta rifa s’utilitzaran -com és exigible- en polítiques d’interès general, sense necessitat de parlar de criatures, avis o altres col·lectius prioritaris. Una societat madura pot comprendre -em sembla- aquest fet tan elemental, sense embolcalls bonics que -de retruc- generen mala consciència sobre l’arrelada creença popular en el cop de sort.