17 oct 2013 Perdons públics

Arran de la multitudinària beatificació de 522 màrtirs aquest diumenge passat a Tarragona s’ha tornat a parlar del perdó i, més concretament, del perdó públic que, segons alguns sectors de dins i de fora de l’Església, hauria de demanar la jerarquia eclesiàstica per haver donat suport al cop d’Estat de Franco contra la II República i per la complicitat posterior dels estaments catòlics amb el bàndol rebel i la llarga dictadura.

L’assumpte és envitricollat perquè ha de partir de diverses veritats que, habitualment, s’esmenten per separat i de manera esbiaixada. Dos exemples, agafats d’un llibre de lectura obligada, La pólvora y el incienso, de l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer. D’una banda, el 1960, el bisbe Pla y Deniel, que fou arquebisbe de Toledo, continuava defensant la seva ideologia de la “cruzada por Dios y por España”. Per l’altra, el cardenal arquebisbe de Tarragona Vidal i Barraquer, un dels cinc prelats que es van negar a firmar la carta col·lectiva del 1937 dels bisbes espanyols a favor de l’Alzamiento, la qual cosa el va obligar a morir a l’exili. Enmig, el vendaval de violències, també sobre capellans, religiosos i laics creients: “No se puede negar -escriu Raguer- la trágica realidad de las matanzas del verano del 36, pero es confusionario pretender que el terror hubiera durado hasta el final de la guerra”. I el mateix expert afegeix que “los extremistas de la zona republicana no tuvieron en España la exclusiva de los homicidios” i que, en el conjunt del país, “la represión blanca fue bastante más cuantiosa que la roja”.

Els fets provats es van encadenant rabiosament. La majoria de la jerarquia catòlica va posar-se al costat dels feixistes mentre molts catòlics (tant si eren partidaris com contraris a la República) van ser víctimes de la violència de grups fanàtics -sobretot les patrulles de la FAI- que les autoritats republicanes no van controlar. A aquesta realitat cal afegir que, a l’Espanya franquista, durant i després del conflicte, el nou règim va comptar amb la col·laboració eclesial per portar a terme una repressió sistemàtica i oficial sobre els perdedors, concretada en delacions, depuracions, empresonaments, tortures i execucions. El 1936, els més exaltats explotaven els recels de les classes populars davant d’una Església aliada de les forces reaccionàries, tot i que en aquella època -i especialment a Catalunya- també anaven sorgint col·lectius catòlics de mentalitat moderna, com la Federació de Joves Cristians de Catalunya o el partit Unió Democràtica, fidel sempre a la República. A partir dels anys seixanta, sectors oberts de l’Església van donar empara a l’oposició democràtica. Vet aquí la complexitat que els dogmàtics del clericalisme i de l’anticlericalisme no veuen.

Per parlar del perdó públic (el que té una dimensió cívica i política) cal partir d’aquesta complexitat i d’algunes premisses. Primera: és cert que la dictadura es va apropiar dels catòlics assassinats per construir la seva propaganda, però això no converteix tots els màrtirs de l’Església en franquistes. Segona: la democràcia, com a sistema basat en les llibertats i el pluralisme, ha d’abraçar totes les víctimes, les de tots els bàndols i sensibilitats, justament per no caure en l’asimetria moral de les tiranies. Tercera: el reconeixement complet a les víctimes del bàndol republicà i als represaliats pel franquisme és una assignatura encara pendent i sotmesa a les inèrcies d’una mentalitat que relativitza la dictadura, present sobretot en la dreta espanyola; mentre això no canviï, la ferida continuarà oberta. Quarta: demanar i rebre el perdó públic ha d’anar acompanyat del reconeixement sincer del dolor de l’altre, un exercici que no ha de servir per desfigurar mai el lloc que, en cada context, ocupen les víctimes i els causants de la violència. I cinquena: tots els grups tenen dret a recordar les seves víctimes amb dignitat, però aquests actes no es poden utilitzar per perpetuar els camps de batalla ni per promoure valors contraris als drets humans.

Jacques Derrida ens adverteix que cal saber què anomenem perdó i també qui demana i qui apel·la al perdó. La pregunta política més delicada sempre és “qui perdona?”. El perdó públic es fonamenta en una continuïtat històrica. L’Església d’avui no és la d’ahir, però n’és la continuadora. Passa igual amb els partits i els governs. Tot això no és mai fàcil, és clar. El perdó té poc a veure amb la justícia i molt a veure amb una voluntat de reconstrucció moral. Per això ha de partir de la generositat i de la intel·ligència. Catòlics ben informats, com el teòleg Francesc Torralba, han escrit que l’Església ha de demanar perdó “per tenir credibilitat al món i per ser instrument de pacificació i de reconciliació”. Hi estic d’acord i penso que un eventual compromís dels bisbes espanyols amb el perdó públic potser obriria la porta a una nova mirada oficial sobre el passat. Recordeu que, per exemple, l’Estat espanyol no ha demanat encara perdó per l’execució del president Companys, un gest que sí que han fet, en canvi, les autoritats alemanyes i franceses. Per cert, el novembre de l’any passat, la Conferència Episcopal Argentina va demanar perdó per la seva actuació durant la dictadura. Un dels firmants va ser Jorge Mario Bergoglio.