24 oct 2013 Cahner i Vázquez Montalbán
L’un ha traspassat fa pocs dies i l’altre ho va fer fa deu anys. Com diu Daniel Vázquez Sallés en el llibre de records que ha dedicat al seu pare, cal ser agraïts amb tots aquells que algun dia ens van ajudar. No vaig ser amic de Max Cahner ni de Manuel Vázquez Montalbán, però els vaig conèixer i, quan jo era jove, tots dos em van demostrar que eren persones generoses i obertes al que feien les generacions que anàvem pujant.
Cahner era editor del diari Avui quan vaig començar a treballar-hi, una època en què dirigia el rotatiu Albert Viladot, un professional de gran vàlua que va morir molt jove. En aquella època, Cahner i Viladot estaven compromesos a tirar endavant una premsa en català que, sense renunciar a una línia clarament catalanista, jugués la lliga de les capçaleres de referència de Barcelona amb informació i opinió de qualitat. Malauradament, aquest objectiu no sempre era entès pels sectors de CDC vinculats a l’empresa editora. Més tard, vaig retrobar Cahner a Revista de Catalunya i en les diverses edicions anuals de les “Jornades sobre el nacionalisme català a la fi del segle XX”, una plataforma de debat i renovació ideològica que ell va saber impulsar amb gent de sensibilitats diverses. Darrere d’una aparent severitat, hi havia un ciutadà apassionat per construir el país.
Vázquez Montalbán el vaig començar a llegir de ben jove i, ràpidament, va ser un dels meus columnistes de capçalera. No coincidia amb bona part dels seus plantejaments ideològics, però admirava la lucidesa i el nervi irònic de la seva escriptura, així com la capacitat de barrejar el fet polític amb altres realitats més mundanes per il·luminar la intrahistòria. Mai em van enganxar les aventures de Carvalho, però, en canvi, em fascinen novel·les com Galíndez o El estrangulador. Vaig tenir la sort que Vázquez Montalbán acceptés d’escriure el pròleg del meu primer llibre d’articles, l’any 1999, que també va presentar, al costat d’un altre escriptor admirat, Valentí Puig, situat en unes coordenades ideològiques que no tenien res a veure amb les seves ni amb les meves. Aquell dia, tots tres vam demostrar que, més enllà de les idees, són les actituds constructives i el respecte el que permet que el món funcioni. L’escriptor barceloní va tornar a mostrar-me la seva gran qualitat humana arran de dues circumstàncies més: quan va dir que sí a un llibre entrevista d’una jove editorial que havíem muntat quatre amics (escrit pel col·lega Quim Aranda), i sempre que li trucava per telèfon, en la meva condició aleshores de cap d’Opinió del diari Avui, per explicar-li que els pagaments als col·laboradors tornaven a endarrerir-se; Vázquez Montalbán mai no va deixar d’enviar puntualment el seu article setmanal.
Desconec si Cahner i Vázquez Montalbán van trobar-se i van parlar gaires vegades, però sí que crec recordar alguna peça del segon criticant les polítiques i les maneres del primer. És sabut que el conseller de Cultura del primer govern Pujol va ser una de les bèsties negres de l’oposició i dels intel·lectuals d’esquerres, que mai no van digerir que CiU governés la Generalitat contra tot pronòstic. Per tot això, potser els fans de l’un i de l’altre troben que ara faig malament barrejant els dos personatges en aquest paper. La meva percepció és ben diferent. Al marge del fet que, en la meva memòria, Cahner i Vázquez Montalbán tenen un lloc d’honor, sostinc que, objectivament, potser no estaven tan lluny com sempre hem pensat.
No es pot dir que Cahner fos un home de dretes. Va ser un dels fundadors de Nacionalistes d’Esquerra i va entrar com a independent al Govern Pujol perquè tenia una excel·lent preparació i una trajectòria incontestable en diverses iniciatives de reconstrucció cultural; més tard va militar a CDC durant uns anys, però mai no va encaixar en les estructures orgàniques i va acabar marxant i muntant un altre partit, Acció Catalana, que es va associar amb ERC. Sempre va seguir el seu criteri personal i va treballar més en clau de país que de partit. També Vázquez Montalbán, tot i la seva militància al PSUC, va exercir de lliurepensador. Resultava incòmode als guardians de les ortodòxies i als que no tenen sentit de l’humor ni saben separar la batalla de les idees de la batussa partidista.
Malgrat ser tan diferents i provenir d’ambients que no tenien res a veure, Cahner i Vázquez Montalbán -membres de la mateixa generació que va créixer durant la postguerra- van arribar, per decisió pròpia, a la defensa de Catalunya com a nació. L’un, com editor, professor i activista, va dedicar tota la seva vida a la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. L’altre, des de la seva tribuna d’escriptor català en castellà amb gran projecció, va assumir la normalització de la llengua catalana i el catalanisme transversal, un compromís que no li van perdonar els firmants de manifestos babèlics, els mateixos que el van titllar de “pujolista d’esquerres”. Avui, encara hi ha qui vomita ressentiment sobre la memòria de Vázquez Montalbán com hi ha qui esmenta Cahner per disparar contra Mas.
Cahner i Vázquez Montalbán -amb totes les diferències que calgui apuntar- tenien la mateixa idea de cultura com a eina d’emancipació personal i col·lectiva, un ideal il·lustrat i modern que encara cal reivindicar amb insistència, sobretot davant ministres que volen convertir les escoles en casernes.