25 oct 2013 La bandera de les víctimes
Sóc amic d’algunes persones que, en el seu moment, van ser a les llistes d’objectius de l’organització terrorista ETA. Aquesta circumstància em va permetre considerar alguns aspectes que, si et mires el problema de lluny, mai no acabes de veure. Per exemple, que les persones amenaçades i les víctimes no pensen totes el mateix encara que totes estiguin forçosament vinculades per la decisió criminal dels terroristes. Per exemple, que no totes les víctimes reals o potencials del fanatisme armat tenen la mateixa actitud davant dels presos d’ETA i l’entorn que els acompanya; hi ha molts matisos, encara que no es divulguin. Per exemple, que no tothom que ha hagut de mirar els baixos del cotxe cada dia o tothom que ha perdut un familiar en un atemptat considera que hagi de fer constants aparicions públiques per anar a favor o en contra d’un o altre govern, segons la temporada.
Transformar la indignació, el malestar i el trauma de les víctimes del terrorisme en material per a la batalla electoral no és una bona recepta. Com tampoc ho és prometre mesures penitenciàries que se sabia que, tard o d’hora, serien discutides o anul·lades per instàncies que modifiquen la legalitat interna espanyola. Molts penalistes havien advertit feia temps que la doctrina Parot era un sistema inadequat per aconseguir que els condemnats sortissin al més tard possible de la presó.
En un viatge a Israel, vaig tenir ocasió de trobar-me amb representants de diverses organitzacions de víctimes de terrorisme i de voluntaris que treballen en la superació d’aquests episodis; ningú no va descriure un escenari com l’espanyol, en el qual hi ha associacions de víctimes enfrontades en clau partidista i també alguns polítics especialitzats en la sobreactuació i el conreu oportunista d’un dolor que mereix respecte, tacte, rescabalament, solidaritat i justícia. I la justícia, en democràcia, no pot ser venjança, encara que és ben comprensible que les víctimes tinguin sentiments d’aquesta mena. Però l’Estat no pot operar a partir d’aquestes percepcions individuals, té el deure d’anar més enllà per ser eficaç, creïble i legítim en totes les situacions extremes que ha de resoldre, també les més colpidores.
Robert Manrique, expresident de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes i víctima de l’atemptat d’Hipercor, deia dimecres a RAC1 que “les víctimes no hem d’anar totes darrere de la mateixa bandera”. És una manera excel·lent i clara de resumir els límits polítics d’una figura com la víctima, que ha de ser protegida de les polèmiques i els tacticismes. I resulta paradoxal que els que més caldegen avui els ànims de les víctimes d’ETA siguin els mateixos que més callen sempre quan es tracta de saber sobre els morts i els torturats durant el franquisme.