31 oct 2013 Amèrica, 1776
Sempre hem tingut, a Catalunya, una tendència a imitar els referents francesos. És lògic, per proximitat geogràfica i cultural. Això ha influït positivament en alguns terrenys i no tant en d’altres. Vaig participar, fa pocs dies, en una taula rodona sobre comunicació i política i, a l’hora del col·loqui, algú va parlar de la Revolució Francesa. El debat intel·lectual i polític al nostre país encara està marcat per aquest model, malgrat que, des de molts punts de vista, hi ha d’altres experiències històriques que poden ser-nos més útils. Per exemple, l’anomenada revolució americana, anterior a la francesa i a la qual, fins fa poc, hem prestat aquí molt poca atenció.
L’historiador Gordon S. Wood qualifica d'”estranya” la revolució dels nord-americans de finals del segle XVIII contra el poder britànic per constituir una nova república independent a partir de tretze colònies. Què va portar aquells pagesos, artesans, terratinents, advocats, lletraferits i comerciants a revoltar-se contra la primera potència política i militar del seu temps en comptes d’acceptar resignadament el que es dictava des de Londres? El mateix Wood aporta una de les claus d’aquell procés: “La crisi provocada per la Stamp Act va despertar i va unir els nord-americans com no ho havia fet cap esdeveniment anterior. Va estimular escrits polítics i constitucionals atrevits en totes les colònies, va aprofundir la consciència i la participació polítiques dels colons i va produir noves formes de resistència popular organitzada”.
Va ser, per tant, la reacció a una pressió forta i continuada dels governants de la metròpoli el que va cohesionar una població que, fins llavors, es considerava lleial a la Corona britànica. I això va anar acompanyat d’un protagonisme sense precedents de sectors que no tenien cap vincle amb els aristòcrates ni amb els grans propietaris, tal com va escriure un dels governadors reials de Geòrgia en referir-se al comitè que controlava una regió d’aquella colònia: “Una amalgama de la gent més baixa, especialment fusters, sabaters, ferrers, etcètera, amb un jueu al capdavant”. Avui parlaríem de classes mitjanes i populars.
Què buscaven aquelles persones que van decidir plantar cara a una estructura política, burocràtica i militar que tenia totes les de guanyar quan, a començaments del 1775, els britànics es preparaven per utilitzar la força dels seus exèrcits per esclafar la revolta? Ajornem un moment la resposta a aquesta qüestió i certifiquem -guiats per Hannah Arendt- que els pares de la independència dels Estats Units no eren precisament uns extremistes, ni tan sols uns revolucionaris vocacionals, sinó tot el contrari; la majoria, a més, tenia terres o negocis importants. Un d’ells, John Adams, va escriure que “havien acudit sense il·lusió i s’havien vist forçats a fer una cosa per a la qual no estaven especialment dotats”. Massa modèstia, en vista del resultat, oi? Adams, que va ser el segon president després de Washington, fa una confessió extremadament il·luminadora, perquè suggereix que el nucli dirigent d’aquell moviment -integrat per caps molt ben moblats- era ben conscient dels grans obstacles d’aquella empresa històrica, basada en ideals il·lustrats i boniques paraules com llibertat i felicitat.
Per respondre seriosament quin va ser el motor d’aquella revolució que va infantar el món contemporani i la principal potència actual, podem tornar a Arendt; evitarem així certs malentesos i serem convidats a prendre bona nota de tot el que el passat encara pot ensenyar al nostre present: “A Amèrica, on, al principi, l’existència del país havia depès d’una contesa de principis i on el poble s’havia rebel·lat contra mesures el significat econòmic de les quals era insignificant, la Constitució va ser ratificada fins i tot per aquells que, tot i ser deutors dels comerciants britànics -als quals la Constitució havia obert els tribunals federals-, tenien molt a perdre des del punt de vista dels seus interessos privats, la qual cosa ens indica que els fundadors van tenir la majoria del poble al seu costat, si més no durant la guerra i la revolució”. Dit d’una altra manera, el cost moral de continuar formant part de la Corona britànica va pesar més que el cost econòmic, tot i que tendim a pensar que el malestar dels colons era, bàsicament, un assumpte provocat pels impostos i la manca de representació al Parlament de Londres. Aquesta realitat desmenteix el tòpic d’uns nord-americans moguts únicament per la virolla i assenyala la complexitat de les causes que van portar aquella gent a desafiar l’ordre establert i arriscar les seves vides.
Els Estats Units van néixer perquè el que semblava impossible va trencar el mur dels pronòstics negatius que maldaven per convertir-se en reals. “Als anys setanta (del segle XVIII), -escriu Wood- tots aquests esdeveniments, sense que fos intencionat per part de ningú, anaven creant una nova classe de política popular a Nord-amèrica. La retòrica de la llibertat feia aflorar tendències polítiques latents des de feia temps. La gent corrent ja no estava disposada a confiar només en els cavallers rics i instruïts per tal que els representessin al govern”. Tot venia des de baix. I, afortunadament, no els va caldre les guillotines dels francesos.