01 nov 2013 Una tribu cosmopolita

Fa unes setmanes, em van convidar a participar en una taula rodona sobre identitat i cosmopolitisme. Es tractava –ens van dir- de veure les relacions entre els dos conceptes i mirar d’aplicar el seu significat a la nostra realitat més propera. En primer lloc, vaig sentir una certa mandra, perquè recordava aquelles discussions estèrils dels anys vuitanta i noranta del passat segle, quan hi havia veus interessades en presentar el fet nacional català com un fenomen provincià i allunyat de les aspiracions cosmopolites d’una determinada elit cultural barcelonina. Després de pensar-hi una mica, vaig decidir que no podia permetre que els fantasmes d’antigues querelles enterbolissin la meva modesta reflexió sobre un assumpte apassionant i que interessa qualsevol societat desenvolupada dels nostres dies. I, llavors, vaig acceptar el repte i vaig considerar que aquest era un moment magnífic per parlar d’identitat i cosmopolitisme des de Catalunya.

Abans de res, una constatació. La deslocalització cultural és el fet nou més rellevant que marca avui la relació entre els individus i allò que hem entès com a identitat nacional. Es tracta d’un canvi social, tecnològic i antropològic d’unes conseqüències incalculables a dia d’avui, però d’un abast previsiblement enorme. Quan parlo de deslocalització cultural em refereixo a la capacitat que avui té qualsevol individu de poder viure pràcticament al marge de la llengua, els costums, els referents i els valors dominants del territori on habita; les eines de la tecnologia comunicativa fan possible aquest estranyament del context físic, una mena d’aïllament d’allò immediat compensat per una connexió fàcil amb allò geogràficament llunyà però culturalment proper. Per entendre’ns: es pot residir al centre de Barcelona però continuar vivint a Islamabad a tots els efectes simbòlics i culturals.

La deslocalització cultural impacta directament sobre els imaginaris propis de la població d’un territori, així com sobre la fabricació de les lleialtats cíviques i polítiques dels ciutadans. En termes clàssics, la immigració o l’exili d’un individu comportava una necessitat d’integració més o menys inevitable en una nova realitat diferent, que passava a ser també seva. Sense perdre la seva cultura d’origen, l’immigrat i l’exiliat havien d’abraçar un nou univers idiomàtic, de valors i de referents que acabava transformant la seva identitat primigènia i en produïa una de nova, marcada per la superposició i una hibridació pràctica entre allò vinculat a les arrels i allò que representava el present i el futur en construcció.

Fins a quin punt la deslocalització cultural impedeix la cohesió de les societats integrades per persones de procedència diversa? No ho sabem. Encara és aviat per mesurar-ho. Què hauria passat al Nova York del darrer terç del segle XIX si els milions d’irlandesos, italians, alemanys, jueus i d’altres grups nacionals arribats a la metròpoli haguessin disposat d’antenes parabòliques de televisió i servei d’internet? Què hauria passat a la Catalunya dels anys cinquanta i seixanta si els murcians, andalusos, extremenys i gallecs vinguts a treballar aquí haguessin disposat de diverses cadenes televisives amb informació dels seus territoris i diverses xarxes socials per continuar lligats diàriament amb els amics i els parents del poble? Avui, els fills de la nova immigració a les ciutats catalanes van a l’escola i aprenen la llengua pròpia del país, però els seus pares i germans més grans, allunyats del procés educatiu, estan exclusivament en mans dels mitjans i de les xarxes socials; són persones que tenen a l’abast diverses eines per crear -si així ho volen- una bombolla cultural dins la qual viure protegits i confortables, tot i haver-se desplaçat milers de quilòmetres del lloc del seu naixement.

Més enllà d’aquesta incògnita, és una evidència que la identitat de  qui viu en una societat oberta i moderna és un fet dinàmic i permeable i que no podem imaginar-lo com una categoria estàtica i tancada, a resguard dels canvis i les influències. Sortosament, la identitat és com una motxilla que anem omplint i buidant d’acord amb les nostres experiències i, excepte casos de comunitats o grups que refusen frontalment l’intercanvi amb els que són diferents, tothom acaba assumint una identitat més o menys travessada, en diversos graus, per la complexitat.

David Miller remarca, en un dels seus estudis sobre la identitat nacional, que tots som fruit de valors que ens han estat transmesos a la família, l’escola, l’església, etcètera. Això constitueix un material que després, quan som adults, revisem de manera crítica per establir la nostra escala de prioritats. Quan això passa, “haurem produït -afirma Miller- la nostra pròpia identitat diferenciada”. D’acord amb la seva anàlisi, el caràcter fluid de les identitats nacionals permet que, en mantenir-les, els individus no es comprometin “rígidament amb un conjunt particular de valors”. Això vol dir que reconèixer la identitat pròpia com a francesa, alemanya o catalana ho deixa tot obert sobre la manera concreta de francès, alemany o català que hom acabi sent. Dit d’una altra manera: hi ha moltes formes de viure una determinada identitat nacional. Només una ideologia totalitària i excloent veu la identitat com un corpus homogeni, intocable i prefixat que cal adoptar forçosament en la seva totalitat i sense variacions. Recordeu quan el franquisme propugnava que “el buen español debe ser…”

Dit això, jo visc la meva identitat com una pell formada per moltes capes que em permeten relacionar-me amb el medi i amb la resta de membres de la meva espècie i també la visc com un carnaval de màscares que vaig posant-me d’acord amb qui tinc davant, atès que jo puc modular els aspectes constitutius d’aquesta identitat en funció del meu interlocutor i de l’entorn on estigui interactuant. Per tant, la identitat és també el resultat d’una dialèctica constant amb el món i amb els altres, on la màscara no serveix per ocultar res sinó per subratllar allò que em convé a cada moment per continuar sent jo entre la resta.

Plantejat el problema de la identitat en aquests termes, el cosmopolitisme ha de ser un repte assolible, un camí desitjable. Aquells que veuen contradiccions entre una identitat forta i un ideal cosmopolita potser haurien de recordar que els impulsors de la independència dels Estats Units d’Amèrica es consideraven a ells mateixos patriotes i, a la vegada, propugnaven la seva nova República com a model exportable de llibertat per a la resta dels homes de la Terra. És clar que, perquè això tingui sentit, cal fugir de les caricatures: el cosmopolitisme no és una gesticulació ni una suma de comportaments que associem a unes elits poderoses que viatgen constantment, fan negocis transnacionals, parlen anglès i estan al dia de les modes i darreres tendències. El cosmopolitisme no és el folklore d’una nova classe global privilegiada sinó un horitzó moral que prové de la tradició il·lustrada i al qual ens convé aspirar sempre i en tot moment.

Igualtat i llibertat per a tots els éssers humans, reconeixement recíproc entre els individus i predomini de la racionalitat per davant del prejudici conformen el programa mínim de l’ideal cosmopolita. Allò que vull per a la meva comunitat també ho vull per a la resta d’homes i dones: dignitat, justícia, benestar, una vida que es pugui viure en pau sense imposicions ni misèries. El veritable cosmopolitisme no anul.la el sentiment de pertinença a una comunitat ni desdibuixa les identitats nacionals, simplement ens fa conscients de formar part de la condició humana. El contrari del cosmopolitisme és l’etnocentrisme i no pas la identitat nacional. Les comunitats que tiren pel camí de l’etnocentrisme es tanquen i no comprenen que això les empobreix i les porta a la decadència.

La catalanitat, com a identitat dels catalans, té una formulació cosmopolita gràcies al pensament i a la política catalanista. Des de la seva maduració com a ideologia contemporània, a finals del segle XIX, els pensadors catalanistes van llegir el cas català a la llum d’altres pobles. Així ho fa Valentí Almirall i, posteriorment, Enric Prat de la Riba i Antoni Rovira i Virgili. La pàtria dels catalans és un lloc del món on realitzar els ideals il·lustrats i republicans de llibertat, igualtat i fraternitat. La temptació etnocèntrica sempre ha estat sortosament minoritària en la diversa i plural tradició catalanista. Després de la guerra civil, l’europeisme explícit esdevé un dels factors clau de la represa democràtica i catalanista contra la dictadura; aquest europeisme és la primera forma de cosmopolitisme d’uns catalans engabiats en una Espanya retrògrada que queda al marge del progrés i els valors basats en els drets humans. El fet que Barcelona sigui la gran capital de la cultura catalana i un dels principals focus industrials, turístics i comercials de la Península Ibèrica, amb projecció internacional i connexions amb d’altres metròpolis de pes, ha donat a la catalanitat i al catalanisme un múscul extraordinari malgrat la manca d’un Estat propi. La Barcelona moderna no es pot explicar sense el batec articulador del moviment catalanista i el catalanisme no es pot explicar sense aquesta Barcelona que sempre ha mirat nord enllà, saltant per damunt de les limitacions polítiques quan li ha calgut construir el seu futur amb ambició. Contra el que diuen alguns propagandistes de l’autoodi, catalanisme i Barcelona no han estat mai termes antagònics, al contrari.

Un exemple magnífic de catalanitat i catalanisme cosmopolita fou Pau Casals, capaç d’unir el discurs de la identitat catalana i del cosmopolitisme en tota la seva obra i també en les seves intervencions públiques com a intel·lectual compromès; el moment més important i de més ressò en aquest sentit va ser el seu parlament a les Nacions Unides, l’any 1971, quan va rebre la medalla de la pau per la seva incansable activitat contra les guerres i en defensa dels drets humans. Parlant de la pau al món, el mestre Casals va recordar que ell era català i que Catalunya havia estat una nació molt abans que d’altres pobles del món. Aquest és un testimoni que avui hem de tenir molt present.

La professora Montserrat Guibernau, experta de renom internacional en l’estudi comparat de les nacions sense estat i la identitat dels pobles, ha escrit diversos treballs on formula la necessitat d’apostar decididament per un catalanisme cosmopolita de nou encuny, per poder realitzar-nos col·lectivament com a nació plena en aquest segle XXI que encara fa olor de nou. “És precisament en l’era global –escriu Guibernau encertadament- quan els ancoratges identitaris esdevenen més necessaris, però també és un moment en què el catalanisme no ha de perdre de vista que Catalunya forma part d’aquest món global on ha de cercar la presència i el reconeixement”. Reconeixement, vet aquí la clau. La conquesta pacífica de nous espais de democràcia i llibertat per a nosaltres, els catalans, ens aproparà a la resta de persones que, a tot el món, viuen sense haver de sotmetre’s a constitucions i a lleis que es proclamen intocables i sagrades. Això ens farà més sobirans i més universals alhora.