15 nov 2013 Banderes i morts
Artur Mas, en el seu recent viatge oficial a Israel, va visitar, dimarts passat, el memorial Yad Vashem, més conegut com Museu de l’Holocaust, un espai que colpeix i que convida a reflexionar sobre els efectes devastadors del fanatisme i l’odi portats al límit. En aquest lloc tan ple de ressonàncies, el president de Catalunya va fer una ofrena floral en memòria de les víctimes de la xoà, la destrucció dels jueus d’Europa. Era un acte institucional de la primera autoritat catalana impregnat d’un fort simbolisme, per molts motius, entre els quals no és menor l’empremta jueva en la història del nostre país, i el fet que molts catalans que van lluitar al costat de la República van acabar assassinats també pels nazis, com va documentar l’enyorada Montserrat Roig en un llibre que hauria de reeditar-se amb urgència.
Ha transcendit -Jordi Barbeta ho explicava ahir a RAC1- que l’ambaixada espanyola a Israel va mantenir una vigilància obsessiva sobre el protocol, els símbols i les banderes en tots els actes protagonitzats per Mas. El moment polític que vivim explicaria aquest excés de zel de la diplomàcia espanyola, però no és una actitud nova. Recordo l’escàndol que va muntar l’ambaixador espanyol a l’encara unida Txecoslovàquia perquè els eslovacs van rebre Jordi Pujol com un veritable cap d’Estat. Vaig cobrir com a periodista aquell viatge i encara veig la cara enfurismada d’aquell diplomàtic. Amb bon criteri, ara, Mas no va voler posar en evidència les tibantors amb Madrid i, un cop arribat al Yad Vashem, va dipositar solemnement una corona de flors guarnida amb les banderes catalana i espanyola. Això no obstant, i per subratllar el sentit de l’acte, Mas va treure’s l’escut de la Generalitat que portava a la solapa de l’americana i el va clavar a la bandera catalana de la corona. La subtilitat, a vegades, és l’única estratègia per enviar certs missatges.
En saber aquest episodi, he pensat en la visita que vaig fer, fa uns anys, al camp nazi de Mauthausen, on es calcula que van ser deportats uns 7.000 republicans espanyols, dels quals en quedaven vius 2.184 quan les tropes nord-americanes van arribar-hi, el 5 de maig del 1945. Al pavelló on hi ha les banderes que representen oficialment els presoners de tots els països, hi vaig trobar la bandera republicana espanyola però no la que avui és oficial de l’Estat. No diré que això em va sorprendre, atesa l’actitud dels governs espanyols amb els que van perdre la guerra. La tricolor recordava els morts d’un país que va deixar d’existir el 1939. A més, en diversos espais del camp, com la zona dels forns crematoris, vaig veure-hi banderes catalanes de totes les mides, cap d’espanyola. Desconec si, avui, l’ambaixador a Àustria ha obligat a treure la vella bandera republicana de Mauthausen.