28 nov 2013 La llengua dels avis

Marcos Álvaro, el meu avi patern, no va parlar mai en català però l’entenia; va venir a Catalunya provinent de Múrcia, de ben jove, durant els anys vint del segle passat. El meu avi matern, Francisco Vidal, nascut al Principat, parlava habitualment en català i coneixia perfectament el castellà, idioma en què redactava la majoria dels papers de la seva feina com a representant d’una companyia d’assegurances. El meu pare va néixer en una llar purament castellanoparlant i va fer una immersió natural en el català gràcies a les amistats, la feina, la família de la meva mare i l’afició al teatre amateur, quan la dictadura va començar a tolerar una mica la representació d’obres d’alguns autors autòctons. Ni el meu pare ni la meva mare van aprendre mai la llengua catalana a l’escola, perquè el franquisme els ho va impedir, com a tantes persones. El català formava part del substrat de la catalanitat social que, malgrat les polítiques repressives destinades a esborrar-lo, es transmetia oralment al marge de les lleis del règim. Aquesta catalanitat prepolítica -reforçada per la resistència cultural catalanista i pel paper d’organitzacions clandestines com el PSUC- va impedir que triomfés completament l’espanyolització cultural planificada pels ideòlegs de Franco. Madrid no ha pogut repetir el que, fa segles, va aconseguir París amb la Catalunya Nord. Afortunadament.

Avui, el meu pare parla amb els seus germans -els meus oncles- en castellà i en català mentre els meus cosins i jo parlem en català. Les trobades familiars -casaments, bateigs, funerals- constitueixen una bona foto de la realitat lingüística de la Catalunya que alguns, des de lluny, volen ignorar, des del ministre Wert fins al cantant Bosé, a qui jo feia més civilitzat: fem servir les dues llengües sense cap problema, amb naturalitat, en funció de l’edat dels parlants, del costum i d’altres circumstàncies. Tot i que jo penso en català, i els meus pares em parlaven sempre només en català, i vaig ser escolaritzat en una de les primeres escoles de la ciutat que feien servir el català com a llengua vehicular, el castellà no és per mi una llengua estrangera, com sí que ho són, en canvi, l’anglès i el francès. Amb el castellà hi tinc una relació intel·lectual i afectiva més que propera, encara que no sigui el meu idioma matern ni amb el qual escriuria poemes.Tota aquesta narració personal ve a tomb perquè, arran del debat sobre la independència de Catalunya, sorgeixen opinions contraposades sobre el paper que hauria de tenir el castellà en un futur Estat català. En un país on sembla que tothom vol ser una mica filòleg i una mica sociolingüista, no és un assumpte fàcil, sobretot perquè hi ha inèrcies i apriorismes que, en determinats cercles, no s’han revisat des de fa temps. També hi ha persones que perden la perspectiva general del que ara està passant i es limiten a observar la seva parcel·la com si el 2013 fos el 1983.

Per resumir-ho. D’una banda, hi ha sobiranistes que pensen que el castellà, en una Catalunya independent, hauria de tenir una consideració legal d’acord amb el que representa socialment i culturalment, sense que això impliqui canviar les polítiques d’immersió escolar i de suport a la llengua catalana, que pateix encara febleses importants, com reflecteix l’Informe de Política Lingüística 2012, presentat recentment. De l’altra, hi ha sobiranistes que no veuen necessari que el castellà sigui un idioma també assumit per un futur Estat català, tot i que és la llengua materna de més del 50% de la població. Jo estic amb la primera posició, perquè constato que l’atractiu del projecte sobiranista és, precisament, el seu caràcter cívic més que el cultural o identitari. A més, l’aparició de plataformes de catalans castellanoparlants partidaris de la independència posa en evidència una nova societat, en la qual els plantejaments clàssics del nacionalisme català no serveixen per forjar una majoria que faci possible un canvi històric d’statu quo.

La qüestió és envitricollada i els experts del ram l’analitzen aquests dies. Entre els savis de la llengua, hi ha criteris divergents, perquè no parlem de matemàtiques. Abordar, per exemple, el concepte d’oficialitat és un camp de mines. Més enllà del que diguin els acadèmics, em sembla que una societat com la catalana d’avui no pot ser imaginada sense tenir en compte que els vells esquemes noucentistes han estat superats pel pas del temps i per una sèrie de mutacions que ens obliguen a repensar la manera més eficient d’evitar que la llengua pròpia de Catalunya sigui residual allí on ha de ser més important. Sense oblidar que el món global i el nou paradigma tecnologicocultural fan indispensable la construcció d’estratègies inèdites i imaginatives per mantenir viu un patrimoni que ens defineix i ens explica, que ens fa ser universals perquè, justament, som diferents.

De la mateixa manera que hi ha molts Fernández, Martínez i Álvaro entre els que votarien sí a la independència (i alguns Pujol, Pla i Vidal entre els que votarien que no), també hi ha una vivència de la catalanitat que passa per la llengua castellana i negar-ho no seria intel·ligent ni constructiu, ni políticament útil. El desafiament que tenim al davant exigeix que tothom s’atreveixi a revisar les velles certeses.