01 des 2013 Max Cahner, contra la moral dels vençuts

Nascut a Alemanya quan va esclatar la guerra civil, Max Cahner encarna com pocs una actitud que va ser decisiva per suportar la llarga dictadura, salvar la llengua i la cultura catalanes i, finalment, arribar a l’etapa democràtica amb els plànols ben dibuixats del país que calia reconstruir. Des de ben jove, Cahner va assumir el combat per la supervivència de la nació i va dedicar-se a aquesta causa amb intel·ligència i passió, des de moltíssims fronts i amb especial dedicació a desplegar iniciatives per totes les comarques de Catalunya, les Balears, el País Valencià i la Catalunya Nord. Aquesta actitud anava contra la moral dels vençuts, contra la resignació i contra el conformisme de qui accepta les coses tal com són i no fa res per canviar-les. Cahner lluitava per guanyar i, en aquesta empresa, va demostrar no tenir por ni estar dominat per un dels defectes típics de molts catalans: el voler quedar bé. Alguns no li ho van perdonar mai.

Com ha destacat encertadament Salvador Cardús, el qui fou el primer conseller de Cultura de Jordi Pujol va recollir i actualitzar l’ideal noucentista de Prat de la Riba i el va saber barrejar amb l’herència de la resistència cultural catalanista i les noves necessitats de la societat de masses sorgida durant els anys cinquanta i seixanta. Cahner tenia visió i tenia voluntat, i sabia executar allò que planejava amb els seus col·laboradors. Home d’idees sense ser ideòleg i home de polítiques ambicioses sense ser polític, caldria definir-lo com un erudit posat a fer d’activista. Aquest doble perfil el feia especialment eficaç, sempre tres passes per davant de la resta.

Ara que tothom parla de les estructures d’Estat que necessita Catalunya, és de justícia subratllar que la seva tasca com a membre del primer Govern de Jordi Pujol no tenia altra meta que dotar precisament el nostre país de tot allò que té qualsevol nació desenvolupada en el terreny de la cultura i els mitjans de comunicació. La seva aposta superava l’estret marc de l’autonomia i volia ser una veritable política d’Estat sense dir-ho, la qual cosa llavors no era entesa ni per molts dels que havien votat partits catalanistes. Cahner tenia sentit d’Estat, pensava en el futur. En només quatre anys, va posar les bases de les infraestructures culturals més importants que avui tenim i va engegar les línies principals de suport a un món que, fins aquell moment, havia sobreviscut gràcies només a l’esforç privat i tenint l’administració espanyola en contra.

Amb la perspectiva dels anys, es pot dir que la determinació de Cahner va servir per posar el llistó molt alt en matèria de polítiques culturals. No va passar el mateix en totes les conselleries. Paga la pena recordar que tot això es produïa en un context social dominat per uns sectors intel·lectuals articulats al voltant de l’esquerranisme més que del nacionalisme. Sense ser un home de dretes ni un conservador, Cahner va rebre els atacs furibunds dels ambients culturals perquè va traçar unes prioritats oficials que no encaixaven en les faules i pretensions dels mandarins de torn. Encara que la presència hegemònica de socialistes i comunistes als ajuntaments feia de contrapès al nacionalisme de centre-dreta del Govern de la Generalitat, els partits d’esquerra van llegir el projecte de Cahner com una ofensa permanent als seus principis i com la usurpació d’una missió històrica que se’ls havia reservat.

El pragmatisme clàssic de Jordi Pujol va fer que l’ambició polèmica que Cahner encarnava passés, més tard, a segon terme. La conselleria va canviar de titular i es van provar maniobres de simpatia, sempre inútils. Un Pujol ocupat en massa fronts alhora necessitava pacificar el món de la cultura que, en general, sempre el va menysprear i el va combatre de manera visceral. Aquesta empenta tan necessària, Cahner la va emprar posteriorment com a editor del diari Avui i de Revista de Catalunya, i també creant plataformes de reflexió i renovació del pensament nacionalista, que van donar veu a noves generacions que irrompien per parlar de tu a tu amb qui fos, des d’una explícita vocació nacional catalana que buscava ampliar o superar el marc de l’autonomia. La batalla de les idees va ser una dèria de Cahner i la seva tenacitat a l’hora de crear complicitats i sumar aportacions va aconseguir una realitat que, a mitjan dels anys vuitanta, semblava pura fantasia: capgirar un marc d’interpretació pervers que identificava el nacionalisme amb la burgesia, el conservadorisme i el passat. L’eix nacional va passar al primer terme alhora que es connectava la reivindicació catalanista amb el món global i una sèrie de fenòmens contemporanis.

El personatge Cahner era massa gros, massa inquiet i massa independent per tancar-lo dins una institució o un partit. Els lligams orgànics mai no li van agradar. Provenia dels temps de les grans aventures i no volia pensar a la menuda. La seva actitud rebel i constructiva durant els anys de l’oposició a Franco i la transició no va canviar quan va arribar la democràcia i l’hora de posar-se el vestit de governant. Per alguns, això va ser un defecte gran del personatge. La seva coherència va ser qualificada, a voltes, de rigidesa i la seva fermesa podia ser interpretada, en alguns moments, com intransigència. Tots tenim el nostre caràcter i Cahner, tal com hem dit, vivia més preocupat per la seva feina que per la seva imatge, la qual cosa ens indica que la política efímera de l’aparador no estava feta per al seu temperament. Era un home més indicat per a grans moments fundacionals, els que demanen energia i tossuderia; no era ni volia ser un mer gestor que aplica un programa i prou.

La trajectòria de Max Cahner és la d’un patriota intel·ligent, infatigable i generós que va fer molta feina per aconseguir que Catalunya recuperés el nervi i la projecció cultural que li correspon. Es poden discutir els seus èxits i els seus errors, les seves maneres i el seu tarannà, però ningú no podrà negar que sense actituds com la seva i la de molts altres avui seríem un poble eixorc i sense ànima, seríem una comunitat perduda a les golfes del món, allí on dormen eternament dotzenes de velles nacions que es van deixar morir sense plantar cara.