06 des 2013 Un home que va voltar
Ahir va fer quaranta anys de la mort d’Eugeni Xammar, un dels grans periodistes catalans d’abans de la guerra, poc conegut pel gran públic d’avui, probablement perquè mai no va voler ser altra cosa que un home de premsa: ni escriptor, ni pensador, ni intel·lectual, només un periodista. Només! Eficaç, analític, ràpid i predisposat a captar el que s’esdevenia al seu voltant amb concisió i grapa. Xammar va ser, alhora, un gran patriota català i un gran cosmopolita, que va passar la major part de la seva vida fora de Catalunya. Bo és recordar-ho avui, quan els impostors confonen el cosmopolitisme amb col·leccionar artesania exòtica, cantar en anglès i aconseguir que un crític de Madrid els atorgui el certificat de bona conducta. Per cert, el Govern ha fet molt bé batejant amb el nom d’Eugeni Xammar l’oficina de comunicació que té per missió relacionar-se amb la premsa estrangera.
Xammar va escriure molt però no és autor de llibres, amb l’excepció de les seves monumentals memòries, Seixanta anys d’anar pel món. Amb tot, i gràcies a l’editorial Quaderns Crema i a la feina d’estudiosos com Xavier Pla i Joaquim Torra, tenim alguns volums que reuneixen treballs periodístics i cartes de l’inquiet informador. Home d’opinions contundents -a vegades, abruptes- i caràcter, no es mossegava la llengua ni tenia l’obsessió per quedar bé, una actitud que no li va impedir el conreu de l’amistat entre els seus companys, des de Pla (a qui admirava) fins a Julio Camba. Dit això, hi ha dues constants en Xammar que trobo d’una actualitat i d’una oportunitat inqüestionables: era un català gens acomplexat de la seva identitat i era un ferotge crític del provincialisme que infectava (i encara infecta) Catalunya. Ara, quan hi ha qui s’atreveix a comparar el centre cultural del Born amb el Valle de los Caídos i es titlla de nazis els demòcrates, és saludable invocar l’esperit d’un català que va lluitar contra els que pateixen idiòcia reiterada.
En un article del 1967, publicat a París, Xammar escriu: “El provincialisme català, les seves obres, els seus actors, és un fenomen social que no em deixa dormir tranquil”. Ho diu a propòsit de la desfiguració que el règim va fer de la figura de Prat de la Riba, una operació que -com s’havia fet abans amb Joan Maragall- pretenia explotar sense manies la memòria d’una icona del catalanisme, per donar al franquisme un vernís catalanesc. Xammar es va indignar davant d’aquesta maniobra de la dictadura i ho va denunciar amb la seva lucidesa habitual.
Fa pocs dies, Ramon Parellada, el propietari del restaurant Senyor Parellada i de la fonda Europa, de Granollers, em va explicar que Xammar va ser el seu peculiar professor de francès quan, sent una criatura, li va donar un llibre de Verne i li va dir: “Llegeix!”. Tot un luxe.