07 feb 2014 Un rellotger que tanca
M’explica que es jubilarà aviat i tancarà el negoci. Ja se sap, els fills s’han dedicat a altres coses i arriba el moment d’abaixar definitivament la persiana. A diferència dels establiments emblemàtics de Barcelona que no poden fer front als nous lloguers i generen un debat sobre la conveniència de dedicar recursos públics a salvar comerços, aquest rellotger veterà de la meva ciutat plegarà discretament, sense fer soroll, i sense prémer el botó de les nostàlgies. L’home es jubila, tanca la botiga, diu adéu i, llevat de la seva fidel clientela, ningú en farà cas. Tot passarà enmig d’una indiferència granítica, amb aquella normalitat amb què sempre han tancat i obert negocis. Ell m’ho conta amb tranquil·litat i només li noto un neguit i un cert disgust quan afirma que “s’està perdent l’ofici”.
Quan ell diu “ofici” vol dir l’ofici de rellotger. Ser rellotger -entenc ràpidament- no vol dir només comprar i vendre rellotges, és tota una altra cosa. S’atura un instant rere el taulell i evoca els seus començaments. Va aprendre l’ofici a partir dels catorze anys, a l’antiga escola de rellotgeria de Barcelona, al carrer Boters, que havien muntat i pagaven les grans firmes suïsses del ram per formar personal solvent. Després de passar per l’escola, va fer d’aprenent i, amb el temps, es convertí en un professional expert que, un cop va haver treballat per a moltes empreses del sector, va obrir la seva botiga. Tota una vida remenant rellotges. Tota la vida donant corda.
Quan ell diu “rellotges” no vol dir productes que funcionen gràcies a l’electrònica i que -segons precisa- no tenen cap secret ni requereixen cap habilitat especial. Quan ell parla de rellotges es refereix, principalment, a objectes mecànics de precisió que s’havien de fabricar i reparats amb mans bones i delicades, i amb una dedicació digna del monjo i de l’artista.
El rellotger que plega reflexiona davant meu: cada dia queden menys rellotgers d’ofici que siguin capaços de desenvolupar amb èxit una activitat que demana intuïció, experiència i paciència. M’explica -i la informació em deixa astorat- que a Suïssa les marques més reputades de rellotgeria repesquen amb bons sous els jubilats perquè continuïn treballant, atès que falten mans destres que es puguin fer càrrec de certes fabricacions amb l’eficàcia i la qualitat que pertoquen. El rellotger com a minoria sàvia a punt de desaparèixer és un tema de gran novel·la. Abans van desaparèixer també els basters o els linotipistes, per exemple.
“Què faràs quan et jubilis?”, li demano abans d’anar-me’n. “Continuaré remenant rellotges a casa, per hobby, en tinc uns quants que són veritables peces de museu”, diu somrient. Diguem-ne passió. “I em dedicaré a escoltar el cor dels rellotges més grans, és una meravella”, afegeix.