13 feb 2014 Quanta veritat voleu?
El doctor Peter Stockmann ens espera. Serem prou valents per escoltar-lo? Fins al 22 de febrer i al Teatre Lliure de Montjuïc, podem parar atenció al que ens hagi de dir el protagonista d’Un enemic del poble, l’obra d’Ibsen que han adaptat Juan Mayorga i Miguel del Arco, amb direcció del segon. De les moltes i greus avaries del sistema que denuncia el text del clàssic noruec -la corrupció, la manipulació de l’opinió pública, l’estretor de mires de certes elits- sobresurt, a parer meu, una qüestió que avui és molt més inquietant que durant l’època victoriana, i que es pot resumir amb la següent pregunta: quanta veritat voleu per poder viure?
El doctor Stockmann -interpretat aquí amb la vehemència justa per un Pere Arquillué molt convincent- és un home que paga un preu molt alt per dir la veritat als seus conciutadans. Això el converteix ràpidament -amb l’ajut dels que controlen la informació a la ciutat- en un enemic del poble. Ibsen, que escrivia això al darrer terç del segle XIX, peca d’aristocratisme intel·lectual i tendeix a dibuixar una massa formada per individus sense capacitat de dubtar, presoners de les consignes d’unes autoritats que els fan ballar com titelles. L’heroi d’Ibsen xoca contra una amalgama compacta d’ignoràncies i d’interessos que fan impossible abordar la realitat seriosament. El curt termini mou les forces de la societat de la qual forma part el doctor Stockmann, una actitud autodestructiva.
Avui -vull pensar- seria més fàcil que la veritat sobre les aigües contaminades del balneari que dirigeix Stockmann sortís a la llum. Més fàcil no vol dir menys complicat, només significa que la gent no seria tan unànime ni tan crèdula, que hi hauria més veus dissidents que farien costat al denunciant. Però tenim dues circumstàncies que ens impedeixen mirar els coetanis d’Ibsen amb massa satisfacció i superioritat. Primera: l’acumulació d’informació actual satura i esgota la ciutadania, cosa que pot desanimar la participació democràtica perquè barreja tots els fets en un caos indesxifrable que convida a la passivitat. Segona: hem substituït la paraula veritat pel terme transparència, com qui fa servir una medalla de santa Rita per protegir-se del mal d’ull; la transparència va començar sent una exigència i podria acabar com una coartada per a la desfiguració premeditada.
Per exemple, totes les empreses es vanten avui de ser transparents davant els seus clients, però els tripijocs del rebut de la llum o les martingales de les preferents no són altra cosa que una ocultació sistemàtica de la veritat mínima imprescindible a què té dret qualsevol que contracta un servei o adquireix un producte. Per no parlar de les administracions, que fan bandera de la transparència i alhora tiren pel dret i allunyen les seves decisions més sensibles del control i dels contrapesos mínims en un sistema democràtic. És com si la transparència fos un ritual que, un cop celebrat, permetés governar sense necessitat d’escoltar gaire el que diu la gent, una actitud que les majories absolutes faciliten de manera escandalosa. Confonem la transparència amb jugar a obtenir imatges d’una declaració davant d’un jutge, feliços amb un caramel robat. Ho ha explicat molt bé Byung-Chul Han, que relaciona la transparència amb la postpolítica: “La hiperinformació i la hipercomunicació donen testimoni de la manca de veritat, i fins i tot de la manca de ser. Més informació, més comunicació no elimina la fonamental imprecisió del tot. Més aviat l’agreuja”.
Torno a l’afer que em va començar a neguitejar després d’assistir a l’estrena d’Un enemic del poble: quanta veritat voleu per poder viure? Per ser més precís, hauria de fer la pregunta així: quanta veritat voleu per poder viure amb tranquil·litat? Potser no us agrada, perquè sembla que la resposta està implícita en la qüestió. D’acord. Canvio la pregunta: quanta veritat voleu per poder viure amb dignitat? Ho sento. Modifico la pregunta i, llavors, altero el marc d’interpretació. Dependrà de quin valor voleu que domini en cada moment. Llibertat? Igualtat? Estabilitat? Viure enganyat és una estratègia de supervivència.
Ficat en aquest embolic, se’m fa fàcil esmentar -no sense mandra- el polèmic cas de la publicació o no de les balances fiscals espanyoles, com a exemple de l’obscenitat estructural de qui té la informació més cobejada i, de manera pública, admet que una dosi massa alta de veritat pot causar estralls. Com fan els enemics del doctor Stockmann. Quanta veritat pot suportar Espanya? Segons Montoro, poquíssima; ho va dir amb la pura innocència d’una criatura. És una mala notícia. Per això el ministre delega la cuina de la seva transparència a un acadèmic que ens vol ben tranquils. Postpolítica, ja ho dèiem.
Quantes veritats rellevants per a les nostres vides no s’arriben a saber mai? Aquesta és la pregunta clau i necessària de qualsevol democràcia que pretengui mantenir-se més o menys sana. Alguns van pensar que Wikileaks era la solució perfecta contra l’abús dels poders, però ara sabem que les accions d’Assange -el mèrit del qual no nego- formen part més d’una exaltació de la transparència que d’una comprensió útil de la veritat. Per descobrir la veritat cal trobar abans el sentit de milers de dades que ens maregen.