14 feb 2014 Fem un Kilian
Un conegut que es dedica a fer activitats de muntanya m’explica que la Federació Catalana d’Alpinisme i Escalada, així com diverses associacions excursionistes del país, estan preocupades per una moda que creix arran de les proeses i la projecció mediàtica de Kilian Jornet, que acaba de rebre el premi Aventurer de l’any, atorgat per la prestigiosa revista National Geographic. Resulta que cada dia hi ha més gent que, al crit de “Fem un Kilian!”, es dedica a intentar pujar i baixar muntanyes corrent, com si fos la cosa més fàcil del món. La majoria dels que ho fan es pensa que el fet d’estar més o menys habituat a córrer és garantia suficient per emular el tres vegades campió de la Ultratrail del Mont Blanc. No cal dir que els disgustos i els accidents són molt corrents entre bona part d’aquests imitadors que es llancen alegrement i amb un equip mínim a realitzar unes aventures que els superen completament.
El meu interlocutor és contundent, mentre mira la fotografia de la portada de La Vanguardia d’ahir, on surt el mític corredor i esquiador de muntanya: “Aquest paio ens està destrossant”. Per què? Perquè el personal -m’explica- vol ser, com per art de màgia, com aquest fenomen criat als Pirineus, i això no pot ser, esclar. La moda té tanta força que, ara, les activitats tradicionals de muntanya es veuen com a reptes poc interessants per tots aquells que han quedat fascinats per l’aparent facilitat amb la qual Jornet va fent els principals cims del món. Què voleu, els humans tenim aquestes coses. Pot més l’anhel de ser com el superesportista que l’anàlisi racional del que cadascú pot i no pot fer.
Abans que fem responsable aquest cerdà il·lustre de tots els mals que ens puguin passar a la muntanya, cal deixar clar que ell no enganya. En declaracions a aquest diari, ho va explicar molt bé fa mesos: “Crec que cadascú ha d’anar a la muntanya sent conscient dels perills i els riscos que això comporta. Saber que si s’hi va amb menys material els riscos són més alts i, per tant, s’han d’assumir. Jo vaig a la muntanya de la manera que em sento més còmode, però sóc molt conscient que els riscos que corro són més grans. Tampoc m’agradaria convertir-me en un exemple per a ningú: cadascú ha de ser conscient de les seves capacitats i limitacions per prendre les decisions”.
I per què creiem que podem ser Kilians de la nit al dia? Perquè vivim en una societat que promou tothora una consigna tan absurda com frustrant i destructiva: les coses no són tan difícils com sembla i tothom ho pot fer tot. És igual que vulguis ser cuiner de fama, cantant d’èxit o esportista de rècord, només cal que t’ho proposis i les coses -et diuen- sortiran gairebé soles. Com si el talent, l’esforç i les circumstàncies concretes i especials de cadascú no comptessin.