24 feb 2014 Colpisme i moderació

Ahir es van complir 33 anys de l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer del 1981, una data de la qual tinc perfecta memòria, sobretot gràcies al rostre blanc com el paper de la meva mestra de llavors, una senyora vinculada al PSUC que ja es veia fent les maletes per exiliar-se. Ara, quan el terme moderació sembla que cotitza a l’alça i es fa servir d’una manera equívoca, és oportú recordar el que va passar en aquella època amb alguns moderats exemplars. Fem memòria, que és un exercici saludable que permet comprendre que no hem arribat a certs plantejaments per casualitat.

L’endemà de l’intent de cop d’Estat protagonitzat per Tejero, el Rei va reunir-se amb els líders dels grups polítics amb representació a les Corts espanyoles, excepte amb els dirigents del que llavors s’anomenava la minoria basca i la minoria catalana, el PNB i CiU. Per què van ser excloses dues forces moderades, pragmàtiques, centrals i sensates que havien contribuït lleialment a tirar endavant la transició? Miquel Roca havia demostrat, com a pare redactor de la Constitució del 1978, que els hereus del catalanisme polític feien un gran esforç per encaixar les seves demandes a les necessitats generals d’un procés delicat i assetjat per elements reaccionaris. CiU, en aquell moment, no tenia res en el seu ideari ni en la seva manera de fer que pogués ser qualificat de separatista i, d’altra banda, era evident que la societat catalana encara confiava que l’autonomia permetria assegurar un autogovern ampli. El sentit de la governabilitat i de l’estabilitat demostrat per Jordi Pujol superava el dels dirigents dels grans partits estatals com UCD, AP (precedent del PP) i PSOE. El premi als moderats catalans i nacionalistes va ser l’exclusió d’alguna cosa més que una foto. Els separadors van actuar abans que els separatistes. Per cert, no consta que, en aquell moment, les elits empresarials catalanes lamentessin un lleig tan considerable als moderats més sòlids.

Què és la moderació, avui? El debat està servit. Al meu parer, ser moderat ara és pensar -per exemple- que el meu vot, el de qualsevol lector de La Vanguardia i el de l’advocat Emilio Cuatrecasas valen exactament el mateix. Ser moderat és defensar que un president de govern ha d’escoltar tothom amb atenció però no ha de ser el criat de ningú. Ser moderat és afirmar que l’esperit de la nostra època és l’extensió de la democràcia i no pas la seva limitació. Ser moderat és assumir que les lleis escrites pels homes no són lleis sagrades i que poden ser canviades. Ser moderat és acceptar que el diàleg de debò ha de ser sobre tot allò que les parts desitgen i sense vetos ni limitacions abans de començar. Ser moderat és no insultar ni menysprear els anhels expressats pacíficament. Ser moderat és comprendre que la més gran moderació és poder organitzar un referèndum per saber què pensa la gent.