27 feb 2014 Carnaval o gairebé

Primer. Som en plena setmana de carnaval. La festa que precedeix la Quaresma té mala premsa entre molta gent, sobretot des del dia que les escoles van decidir muntar una mena de festivals que obliguen els pares a buscar disfressa desesperadament per a la criatura de torn, o des del dia que aquesta mena de celebracions van passar a formar part del xaronisme salvatge promogut per les administracions. Sóc d’una ciutat que, com algunes altres a Espanya, va tenir el dubtós privilegi de poder celebrar el carnaval sota el franquisme, gràcies a aquella mena d’excepcions que el règim feia per donar una mica d’aire a les elits locals, atreure turistes i vendre una imatge amable. A Vilanova i la Geltrú, l’adaptació de l’antic carnaval republicà a les exigències del guió dictatorial va donar resultats sensacionals per al museu kitsch, com la figura de l’anomenada “comparsera de honor”, distinció que acostumava a rebre sempre la filla d’algun peix gros de la situació. Permetre una mica de carnaval era donar la pastanaga al poble en un moment en què -sobretot a partir dels seixanta- calia oblidar les misèries de la postguerra i evitar vagues obreres. Avui, passats els anys creatius i rupturistes dels carnavals de la transició, tinc la sensació que el carnaval copia -potser sense adonar-se’n- els lluentons televisius i la banalitat que entronitza la guturalitat adolescent. També pot ser -ho admeto- que m’hagi fet gran i no entengui res. Sort que certs advertiments oficials sobre l’ús carnavalesc de l’uniforme de la Guàrdia Civil em transporten a la infantesa.

Segon. El col·lega i amic Pere Martí l’altre dia va fer una piulada que resumeix a la perfecció el veritable carnaval que viu ara Barcelona, el Mobile World Congress: “Els milionaris van amb samarreta. Els esclaus amb corbata”. Exacte. Paradoxal. Il·luminador. Això sí que és pura subversió de l’ordre establert. Que els nous rics globals més admirats es vesteixin com els teenagers mentre els nostres polítics encara generen comentaris quan no es posen corbata és una prova més de la distància abismal entre els que ens modifiquen de debò la vida i els que es promouen per administrar-la. Suggereixo un exercici al lector desvagat: compareu els vestits i el llenguatge de les elits tecnològiques que remenen les cireres a l’MWC i els vestits i el llenguatge de les elits -diguem-ne- tradicionals. Si el fons i la forma acaben sent una mateixa cosa, és evident i colpidor que mai com ara la fractura cultural entre els defensors del passat i els fabricants del futur havia estat tan abrupta. Entre els il·lustrats del XVIII i els romàntics del XIX hi havia més coincidències que entre Zuckerberg i qualsevol dels que depenen de la llotja del Bernabeu i dels sectors regulats pels governs. Aquí, els polítics només es vesteixen informalment durant el cap de setmana o quan els partits celebren congressos o convencions on tot està tan amanit que el simulacre aconsegueix el miracle de fer-se invisible, perquè ha assolit el nivell de fet normal i recurrent.

Tercer. Hi ha simulacres i simulacres. Es poden fer bromes de carnaval sobre un cop d’Estat? Sí, és imprescindible, per a la salut democràtica. Després de l’ensurt de Tejero, recordo que la gent de Vilanova (i de molts més llocs) va fer l’exorcisme de parodiar satíricament el que havia estat un intent de ressuscitar Franco: calia riure’s del que ens fa més por. Dit això, em demano si el periodisme és també un lloc per fer aquesta mena de bromes. Depèn. A parer meu, només si l’experiment aporta alguna cosa nova sobre el fet que aborda, no pas si confirma el que ja sabem sobre -per exemple- els comportaments de l’audiència davant d’un professional que té l’etiqueta de fiable. En aquest sentit, l’experiment de Jordi Évole sobre el 23-F és sobrer i fallit encara que sigui brillant i es vengui com a producte per a “fer-nos pensar”. També és un producte que reforça -potser sense voler- la versió oficial establerta perquè caricaturitza les teories alternatives sobre el cop. M’interessa molt la relació problemàtica entre la veritat i la ficció i, per tant, m’hauria de posar al bàndol dels que defensen aquest programa, però la factura impecable no el salva del seu principal problema: genera més confusió sobre la nostra història recent que no pas claredat, sobretot quan apareixen en la farsa algunes persones que podrien explicar moltes coses rellevants d’aquelles hores incertes. Els situacionistes propugnaven aquesta mena d’experiments, però sabien que el gran risc de fer-los és que et surti el tret per la culata. Diria que aquest carnaval històric d’Évole ha fet contents molts que, paradoxalment, són lluny de la mirada crítica del periodista.

Quart. Andreu Veà, expert mundial en tecnologies de la informació, autor del llibre Cómo creamos internet i president de la Internet Society, considera que la “privacitat és una anomalia temporal que ha durat 150 anys” i que, a partir d’ara, les xarxes socials ens tornaran al que va ser la vida en els pobles petits. Atès que conec el doctor Veà des de fa temps i sé que és un amant del carnaval, vull pensar que fa una mica de broma amb aquest diagnòstic. En tot cas, és segur que avui, quan totes les parets semblen transparents, hi ha més màscares i mascarots que mai.