06 mar 2014 Coalicions i hegemonies
Si avui es despertés algú que hagués entrat en coma en el moment en què va formar-se el Govern tripartit l’any 2003, es trobaria que dues de les figures més rellevants del que va ser el maragallisme comparteixen un mateix i nou objectiu polític -la independència de Catalunya- des de formacions diferents. Ferran Mascarell i Ernest Maragall -consellers del tripartit tots dos- il·lustren la gran transformació de l’espai polític marcat pel lideratge de Pasqual Maragall, la contrafigura de Jordi Pujol per excel·lència. Entre antics votants del president Maragall, hi ha -i parlo de coneguts meus- persones que avui opten per Mas, per Junqueras, per Rivera i per Herrera. És el que passa també amb antics votants del president Pujol: tot el que abans quedava sota un mateix paraigua ara es disgrega.
La foto d’Ernest Maragall al costat de Junqueras per anunciar una coalició que es presentarà a les eleccions europees posa en evidència el que fa temps que sabem: el mapa català de partits viu un procés de mutació per impacte del procés sobiranista i també per altres fenòmens, com el desgast de les forces centrals. També deixa clar que -al marge de les demandes d’unitat d’actors socials com l’Assemblea Nacional Catalana i molts ciutadans de bona fe- els partits no deixen de fer els seus legítims càlculs per intentar créixer a costa dels adversaris, com si el context no fos excepcional. I, finalment, la foto palesa la dificultat de renovar les cares que encarnen els projectes, atès que el màxim dirigent de NEC és -sigui dit amb tots els respectes- un veterà de l’oficialisme que ha menat el país fins aquí; el pedigrí del cognom Maragall va bé als republicans però l’operació grinyola si tenim present que l’eix nova/vella política és tan important per a la clientela independentista com els eixos esquerra/dreta o sobiranisme/unionisme. Junqueras -que es presenta com un home que no té res a veure amb els polítics de sempre- va del bracet d’algú que és l’arquetipus del polític professional de la transició. Un còctel agredolç, que podria corregir-se si, finalment, el jove i ben preparat Toni Comín puja al carro.
Mascarell és conseller de Cultura d’Artur Mas perquè, prèviament, s’havia aproximat a l’univers convergent mitjançant l’anomenada Casa Gran del Catalanisme que, gràcies als bons oficis de l’independent Agustí Colomines, va fer possible que el líder de CiU i actual president de Catalunya comptés amb suports nous que haurien estat inimaginables dins dels vells esquemes pujolistes; per això resulta estrany que certs buròcrates de partit hagin oblidat tan ràpidament que va ser la renovació del discurs convergent -impulsada, entre d’altres, per Colomines- allò que va permetre penetrar en sectors amb sensibilitats diferents i, posteriorment, guanyar les eleccions contra el president Montilla. On és ara aquella ambició d’arribar a nous espais? Les bones intencions de Josep Rull s’haurien de concretar amb decisions més valentes de cara endins. No hi ha autoritat sense risc.
El cas Mascarell es podia llegir com una picada d’ullet noucentista de Mas, èmul d’aquell Prat de la Riba que -fa cent anys- fitxava un socialista com Campalans per a la Mancomunitat. Amb tot, i malgrat els mèrits de Mascarell, la seva llarga continuïtat al capdavant de les polítiques culturals -abans amb uns i avui amb uns altres- indica que la vella política és més resistent del que ens pensem quan -amb massa ingenuïtat- vinculem l’onada sobiranista a una clausura de les inèrcies del món autonòmic. La tensió mal resolta entre la vella política real i la nova política ideal podria generar frustracions abans d’hora en els sectors més mobilitzats de la societat catalana.
Darrere de tot això hi ha una dimensió que la competència entre partits tendeix a emmascarar: el combat per les idees i per l’hegemonia cultural. És allò que els aparells de partit confonen amb la construcció d’un relat. Així, el sobiranisme ha aconseguit preponderar en el mercat de les idees, sobretot per incompareixença d’una alternativa creïble i per l’actitud dels governs espanyols, fàbrica permanent d’independentistes. Però això no és l’hegemonia cultural, com sap tothom que passi per davant d’un quiosc, miri els canals de televisió, escolti les emissores de ràdio o tingui la paciència d’analitzar qui hi ha en molts consells d’administració. Que la independència sigui una idea que molta gent considera possible no ha alterat els equilibris de poder.
Pere Navarro està empipat perquè la coalició de Junqueras amb NEC posa el dit a la llaga de la progressiva irrellevància del PSC i els convergents també estan enfadats (però callen) amb el líder d’ERC perquè estaven a punt de firmar un acord per apadrinar conjuntament una candidatura de notables i no va sortir. Al carrer Calàbria brinden. Però aquestes enrabiades i eufòries partidistes tenen poc a veure amb el gran problema d’aquest moment, al meu parer: la creixent desconfiança que contamina els gestos i les paraules a la cuina del procés sobiranista, allí on es tendeix a oblidar que cada peça implicada necessita l’altra per poder avançar amb garanties d’un cert èxit i sense abandonar la gent davant la paret. La candidesa naïf d’uns i l’astúcia pueril dels altres em fa venir molt mal de cap.