12 mar 2014 Qui són els nostres, a Ucraïna?
El ministre espanyol d’Afers Estrangers viu obsessionat pels paral·lelismes de tipus nacional/territorial entre Catalunya i altres països del món. Per això està molt ocupat mirant el mapa d’Ucraïna. A la vegada, darrerament, alguns mitjans afins al Kremlin han posat el cas català com a exemple interessant per a Crimea, una operació perversa i tramposa, sobretot si tenim en compte que -fins ara- Moscou ha subscrit sempre les tesis centralistes i uniformistes de Madrid sobre les reclamacions de catalans o bascos. Val la pena recordar que la consulta que el Parlament de Crimea vol fer per legitimar l’annexió d’aquest territori a la Federació Russa apareix en un clima marcat per la violència i l’ocupació de tropes russes. Altrament, és evident que el nacionalisme imperialista rus no té res a veure amb el sobiranisme català d’arrel cívica i democràtica. El president Mas ha tingut el bon sentit d’evitar cap joc de miralls i ho ha resumit amb una frase: “La distància entre Crimea i Catalunya és molt gran, tant com entre Espanya i el Regne Unit”.
No ens podem equivocar, per tant, buscant similituds allí on no n’hi ha. Durant els anys noranta, quan l’ensorrament del món soviètic va desencadenar el renaixement de diverses nacions de l’Est d’Europa, el món catalanista va emocionar-se buscant lligams i semblances amb uns països que accedien a la sobirania plena després de dècades de suportar la cotilla comunista. En aquells moments, Jordi Pujol, atent lector de política internacional, va amollar una sentència que volia evitar confusions i malentesos: “Catalunya és com Lituània però Espanya no és com la URSS”. Per comprendre aquest judici hem de considerar que l’independentisme no ocupava, llavors, la centralitat i, en un altre ordre, l’ex-president volia subratllar que el règim soviètic havia estat una dictadura mentre que Espanya, a partir de 1977, s’havia convertit en una democràcia homologada.
Les coses, però, han canviat molt. Entre aquella frase de Pujol sobre Lituània i la recent frase de Mas sobre Crimea, hi ha l’expansió de l’ideal democràtic al món, el fracàs de la via autonomista espanyola i la transformació radical del concepte clàssic de sobirania en el marc de la UE. Londres ha entès que el present exigeix flexibilitat quan ha pactat unes regles de joc perquè els escocesos puguin votar. Madrid, en canvi, aixeca el mur de la negativa sistemàtica. Aquesta és la comparació pertinent.
Dit això, és normal i també inevitable que els catalans -i especialment els catalans sobiranistes – es demanin “qui són els nostres, a Ucraïna?”. La resposta que jo donaria és la següent: els nostres són els ucraïnesos europeistes i demòcrates que volen formar part de la UE perquè estan cansats d’una llarga història d’ingerències russes que han limitat les seves aspiracions. Els milers de persones que han provocat la caiguda del president Víktor Ianukóvitx basen el seu anhel d’una vida millor en els valors que es prediquen cada dia des de Brussel·les. S’han jugat la vida al carrer per ser protagonistes de la seva història i per deixar de viure dins d’una farsa dirigida per un sàtrapa. Qualsevol demòcrata que avui tingui passaport de la UE ha d’estar al costat dels ucraïnesos que s’han manifestat amb la bandera d’Europa a les mans. Ells són els que mantenen viu el foc de l’europeisme com a ideal alliberador. I ens vacunen contra la possible traïció d’uns principis que han dotat el Vell Continent de les quotes més altes de llibertat, igualtat, justícia i benestar. Malgrat els molts defectes de la UE.
No és veritat que a Ucraïna hi hagi un reviscolament de la guerra freda. El que de debò es produeix és una pugna entre la democràcia del segle XXI i l’imperialisme del segle XIX. Les forces del futur contra les forces del passat. Jo estic amb la gent que, pacíficament, aspira a tenir un futur. I vosaltres?