24 abr 2014 El segle del periodista Pons

Som dins del segle XXI però encara no hem acabat d’entendre el segle XX, durant el qual hem nascut la majoria dels que som vius amb data d’avui. La centúria passada va ser fascinant perquè va mostrar el millor i el pitjor de la condició humana, la megamort i també la instauració dels drets humans, per dir dos exemples extrems. En aquest delta on l’actualitat i la història es troben com ho fan les aigües d’un riu en arribar a la mar, hi conviuen historiadors i periodistes mirant d’abocar llum sobre uns esdeveniments que no podem contemplar amb la perspectiva generosa amb què parlem dels antics egipcis, les croades o la guerra del Francès. Els acadèmics s’han inventat una disciplina per poder moure’s en aquest terreny propi dels informadors i l’anomenen “història del present”. I també hi ha periodistes que, fent el camí en direcció contrària, es vesteixen d’arqueòlegs d’instants remots, per mirar de trobar notícies allí on tot sembla tancat i barrat. Entre els professionals del passat i els professionals del present, anem donant sentit a uns temps massa llunyans per al neguit de les redaccions i massa propers per a la calma dels arxius.

Agustí Pons, que és un periodista veterà i un escriptor de talent del qual cal destacar les seves importants biografies de figures culturals, ha volgut visitar aquesta terra de ningú on el passat encara no s’ha refredat del tot i convida a fer-se preguntes. D’aquesta aventura n’ha sortit un llibre exquisit que ha titulat 1914-2014. Per entendre l’Europa del segle XX (Pòrtic), un assaig d’interpretació històrica que -amb una afortunada combinació d’amenitat i d’intel·ligència- visita el món del qual venim, amb gran llibertat i a partir del diàleg amb deu llibres. Es tracta de deu títols que han ajudat Pons a comprendre aquests cent anys, segons confessa ell mateix en el capítol introductori. Comprendre, vet aquí l’operació bàsica que tot periodista ha de fer abans d’explicar o de comunicar res. A vegades es comunica sense haver intentat entendre i, llavors, els resultats són desastrosos perquè es tendeix a fabricar soroll en comptes de separar el gra de la palla.

Entre les obres que fan de fil conductor de les reflexions del periodista barceloní hi trobem, per exemple, El món d’ahir, de Zweig; Archipiélago Gulag, de Soljenitsin; El segon sexe, de Beauvoir; El crepuscle de la democràcia, de Ferran Sáez, o El largo viaje, de Semprún, un escriptor que sempre ha estat entre els seus referents. Pons utilitza autors potents per anar amunt i avall d’una sèrie de fenòmens que han construït la nostra manera de viure i de pensar, episodis que ens han modificat com a membres d’aquest club denominat humanitat, subsector Europa. En fer-ho, burxa en les certeses del lector i això provoca que revisem el que pensem o el que crèiem que pensàvem. En aquest sentit, som davant d’un assaig tan valent com higiènic, amb el deix escèptic d’un ciutadà nascut el 1947 sota una dictadura militar i convertit -gràcies al seu ofici- en un observador agut dels canvis de tota mena. Dels que semblen modes i acaben sent categoria i dels que es pretenen revolucions però no passen d’anècdota.

A Temps indòcils, Agustí Pons feia de cronista irreverent de la seva generació i donava un testimoni inusual -a voltes políticament incorrecte- d’uns anys convulsos. Ara, en aquest llibre, ha refredat la passió que impregnava tot aquell text i fa un autoretrat amb punta fina d’un professional de la premsa -d’un escriptor de diaris, per dir-ho com Umbral- que sempre ha tingut els ulls posats en la història com els ha tingut en la tradició dins la qual s’inscriu, i que conformen els Maragall, Xènius, Gaziel, Pla, Cabot, Soldevila, Planes, Sagarra, Luján, Ibàñez Escofet, Montserrat Roig, Espinàs o Porcel. Amb un joc de miralls planificat a consciència, subtilment disposat, Pons es va definint com un lliurepensador que, alhora i sota l’advocació de Churchill o de qui sigui, sap ensenyar-nos l’angle mort de molts moments clau que recordem o ens han dit que recordem. En les seves mans, el segle XX és una gran notícia que ha de ser rellegida atentament, més enllà de certs mites.

Jean Daniel té escrit que els que s’ocupen de l’actualitat són “escrivans de l’efímer”. Pons coincideix amb el seu eminent col·lega francès. I per això elabora, a partir de la seva llarga experiència, la teoria del periodista i l’escala de pintor, un cant a la responsabilitat crítica d’un ofici que té una fama tan dolenta com la de polític: “A mesura que [el periodista] vagi pujant esglaons la seva percepció de la realitat s’anirà fent més panoràmica i, per tant, més complexa”. Una complexitat que es desprèn dels fets, per damunt de tot. Pons no vol crear falses expectatives: “El que pretén l’intel·lectual és trobar una teoria -pròpia o d’altres- que sigui capaç de donar coherència global a allò que està passant en el món. El periodisme, en canvi, consisteix a intentar entendre, cada matí, el món, i explicar-lo amb les mínimes ratlles, o amb les mínimes paraules, possibles. El periodista no es juga el seu prestigi si la realitat del que passa en el món desmenteix el punt de vista del qual parteix a l’hora d’intentar entendre’l”. Cal observar el segle XX des de dalt de l’escala de pintor, encara que es pateixi vertigen.