29 mai 2014 El vell, el nou i l’autèntic
No us conformeu amb el més fàcil. Hi ha moltes maneres de llegir els resultats de les darreres eleccions europees. Es pot fer parlant d’esquerres i de dretes, es pot fer distingint partits grans i partits petits, es pot fer separant forces d’àmbit estatal i forces d’àmbit autonòmic, es pot fer (a Catalunya) comparant sobiranistes i unionistes, es pot fer posant la ratlla entre partits del sistema i partits sorgits (aparentment) fora del sistema… Jo proposo anar més enllà, amb el vostre permís. Abans, però, recordem la foto que ara tenim: si es miren les dades de les urnes espanyoles, s’arriba a la conclusió -i així ho ha certificat tothom- que el bipartidisme s’ha enfonsat i que augmenten opcions que qüestionen el mapa de partits forjat durant la transició, sustentat en el control/repartiment de l’Estat per part del PSOE i del PP. Si tanquem encara més el focus i analitzem les paperetes dipositades pels catalans, confirmem un fenomen que fa temps que veiem: la profunda transformació del mapa català de partits, sempre diferent -des del 1977- del mapa general espanyol, com correspon lògicament -es reconegui o no- a la nació política (no només cultural) que és Catalunya.
La meva proposta és que, tenint en compte tot això, analitzem els vots a partir d’un esquema diferent, que consisteix a distingir entre vella i nova política. Salvador Cardús escrivia ahir en aquestes pàgines que els resultats de diumenge “ens haurien de d’obligar a repensar les categories de classificació política que transposem massa automàticament dels espais estatals a l’europeu”. Té molta raó. Alhora, tanmateix, sostinc que l’antagonisme entre el vell i nou permet explicar moltes de les coses que passen avui arreu de la UE. El fet que Catalunya sigui ara una mena de laboratori democràtic, on es dóna una pugna pacífica entre vella i nova política (que se solapa, com he escrit altres vegades, amb una lluita postmoderna pel poder entre elits tradicionals i noves classes mitjanes empobrides), ajuda a interpretar alguns moviments que es donen a Espanya i en altres Estats europeus.
Les enquestes ho diuen i els darrers comicis ho han confirmat: la gent no confia en la política de sempre. La vella política és també política envellida i sota sospita. Fa uns mesos, els que parlàvem de la crisi del sistema democràtic espanyol érem titllats d’exagerats, tot i que la suma d’avaries de gran profunditat no fa més que abonar aquesta tesi. La crisi del sistema que va quedar escrit en la Constitució del 1978 és, principalment, una crisi de mediació entre les capes centrals de la ciutadania i els seus representants professionals (polítics, alts funcionaris i mitjans de comunicació). Si parlem amb paraules més planeres, això significa una crisi de credibilitat aguda i creixent dels que han de defensar l’interès general. I, per tant, una extensió de la desconfiança.
El bon amic Albert Sáez ha dit, encertadament, que aquestes eleccions europees, a Espanya, les han perdut l’Ibex 35 i els seus propagandistes, que és una manera eficaç d’explicar que la ciutadania fa massa temps que nota que els nostres representants democràtics treballen més per encaixar els interessos dels de dalt en la llei que els interessos dels de baix en la justícia. Quan escric “dels de dalt” em refereixo al segment privilegiat de les elits econòmiques que, en connexió amb els sectors regulats i en sintonia amb els partits dominants, obtenen grans beneficis i molta influència, amb un risc escàs i molt poca predisposició a acceptar canvis. Per a l’assalariat, per al petit empresari, per al professional, la suma de crisi econòmica, corrupció, incompliment de promeses i menyspreu dels instal·lats s’ha fet cada cop més insuportable.
Però la nova política no és un tot homogeni. Dins la nova política hi ha de tot, a Europa, a Espanya i a Catalunya. A vegades, algunes formacions presumptament noves són, en realitat, projectes antics (fins i tot arnats o amb figures que fa moltes dècades que viuen de la política) que es basen en el maquillatge i l’oportunisme. Dins la nova política també hi ha populisme, òbviament. Com hi ha populisme -i en dosis no sempre digeribles- en la vella política de sempre, una tara de la qual no se salva pràcticament cap oferta electoral. Però no tota la nova política pivota sobre el populisme ni tots els populismes són iguals, si bé comparteixen alguns trets bàsics, com ara reduir la complexitat dels problemes, prometre solucions immediates i, sobretot, vendre autenticitat mitjançant un canvi de llenguatge que prové de la incorrecció política. Aquest darrer punt és molt important i explica l’atractiu principal de dos formacions en alça: Podem i UPyD, molt diferents entre si, però coincidents a l’hora de presentar-se com l’eina que pot trencar la crosta.
Quina és la frontera entre el populisme, el regeneracionisme i el reformisme radical? Quina és la diferència entre la creació de nous partits/moviments en xarxa i la simple còpia tunejada dels partits tradicionals? Fins a quin punt les noves forces poden capgirar o influir en les polítiques més importants? Quins són els vasos comunicants entre la vella i la nova política? Quin és el preu de la nova política per poder perdurar? Caldrà observar cada gest atentament.