01 jun 2014 Una paradoxa mediàtica

Com es pot obtenir avantatge en una partida quan, a la pràctica i de sortida, ets el jugador amb les pitjors cartes? La pregunta no és un passatemps teòric sinó un assumpte real i actual que ens afecta. M’explico: és constatable empíricament que el sobiranisme català disposa de poquíssims mitjans de comunicació la línia editorial dels quals és obertament favorable a la independència de Catalunya. Si deixo de banda mitjans purament locals i comarcals, l’espai mediàtic que sustenta aquesta causa és petit i presenta febleses estructurals notables. Tothom ho té ben present: hi ha un parell de diaris d’informació general, algunes revistes setmanals i mensuals, comptadíssims programes radiofònics en una cadena privada, i quatre o cinc publicacions digitals; sobre dos mitjans tan destacats com TV3 i Catalunya Ràdio es pot dir que informen àmpliament del procés però la seva propietat pública els impedeix de prendre partit i s’han de moure en una difícil suma d’equilibris que els privats no han de fer. Malgrat aquest panorama tan magre per al sobiranisme en el mercat de la comunicació, els partidaris de la independència han aconseguit que el seu relat sigui el preponderant a Catalunya i també en els àmbits periodístics internacionals. Aquesta és la paradoxa mediàtica que convida a reflexionar.

Tenim un relat polític que va per davant entre l’opinió pública catalana però que, en canvi, disposa de molt pocs altaveus. De fet, i si analitzem els fluxos comunicatius entre Catalunya i Madrid, ens adonem que la relació és completament asimètrica: el públic de Catalunya consumeix els principals mitjans espanyols pensats des de la capital d’Espanya mentre el públic de Madrid (i el de les províncies espanyoles) no consumeix ni s’interessa gens pels mitjans catalans (siguin poc, molt o gens sobiranistes). Això fa que certs missatges, certes dades i certs punts de vista no arribin mai a les grans audiències espanyoles, la qual cosa empobreix, falseja i desfigura el debat en el conjunt d’Espanya. A aquesta circumstància cal afegir-ne una altra, no menys rellevant: es pot assegurar que no hi ha cap mitjà d’informació espanyol que no sigui hostil per defecte al projecte de la independència de Catalunya i també al denominat dret a decidir; potser només trobaríem alguna publicació digital d’àmbit molt restringit en l’Espanya castellana on, de tant en tant, es pot trobar alguna opinió favorable al sobiranisme.

Amb tot, per a l’opinió pública catalana i per als observadors periodístics mundials, el relat que domina és el que explica que és normal, a començaments del segle XXI, que una societat que es considera nació pugui votar pacíficament quina forma d’autogovern es dóna a sí mateixa. Aquest és el gran mèrit comunicatiu del nou sobiranisme català, assolit sense tenir complicitats mediàtiques potents i amb més imaginació que recursos econòmics i empresarials. L’exèrcit mediàtic del sobiranisme és petit i feble però el missatge que ha difós ha guanyat terreny i va molt per davant de les consignes que difonen el Govern espanyol, el PP, el PSOE, i una llarga llista de mitjans que no volen sentir parlar de cap consulta a Catalunya. Aquest avantatge prové, al meu parer de dos factors. Primer: el sobiranisme parla més d’un exercici democràtic que d’una identitat i això el fa més comprensible i més atractiu entre molts sectors, dins de Catalunya i a Europa. Segon: ni el Govern espanyol ni els partidaris de mantenir Catalunya dins d’Espanya han fet cap esforç per difondre un relat en positiu i han preferit les negatives legalistes i les apel·lacions catastrofistes. El resultat és que, en un moment de fort descrèdit polític, el sobiranisme ha aparegut com un dels pocs projectes engrescadors i nous per a la ciutadania.

Aquest quadre ens fa relativitzar el pes que en una societat com la nostra tenen els mitjans de comunicació convencionals a l’hora de crear consensos sobre assumptes de gran transcendència. Tot i que els contraris al dret a decidir sostenen –sense cap dada- que el moviment sobiranista és fruit d’una mena de rentat de cervell fet pel Govern català des de TV3 i l’escola, la realitat que podem apamar científicament mostra que som davant d’un canvi polític amb causes diverses i molt complexes, vinculades a la presa de posició d’amplis sectors socials informats i amb nivell d’estudis que acostuma a ser alt o mig. D’altra banda, tampoc s’aguanta l’acusació de l’unionisme sobre el pes determinant que tenen les subvencions públiques a l’hora de generar un discurs favorable al sobiranisme; n’hi ha prou de saber que, entre els que reben subvencions del Govern català, hi ha moltíssims mitjans contraris a la independència, i que totes les autonomies –també les governades pel PP i pel PSOE- ajuden amb fons públics els mitjans periodístics dels seus respectius territoris.

El sobiranisme creix a partir de la constatació del fracàs històric de la via autonomista (la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut l’any 2010), l’evidència de la recentralització oficial en tots els camps (des de la llei Wert a la manca d’inversió en infraestructures), el col·lapse financer de l’autonomia que afecta els serveis bàsics, i la creixent catalanofòbia que s’expressa en ambients polítics i periodístics de Madrid. No som davant d’un malestar sense motius, tot el contrari. La difusió del projecte de la independència de Catalunya es fa mitjançant el boca-orella, mitjançant el carrer, mitjançant les relacions personals i de feina, mitjançant les xarxes socials, i mitjançant la mobilització pacífica de la societat civil organitzada. No és una construcció artificial des de dalt, és un relat elaborat per la gent, des de baix i a partir de la realitat quotidiana. Els grans diaris, les cadenes de ràdio i els canals televisius van per darrere dels fets i –vull subratllar-ho- sovint queden desbordats i sorpresos per la realitat d’un moviment que és capaç de muntar les manifestacions més importants, més originals i més cíviques que ha vist aquest país des del restabliment de la democràcia. A més, si el que passa a Catalunya no tingués objectivament la dimensió extraordinària que té, no hauríem captat l’interès de centenars de mitjans internacionals que, des de fa mesos, intenten explicar les claus d’una revolta tranquil·la que ha fet conèixer la nostra nació a milions de persones d’arreu.

El periodisme i els periodistes també hauran de treure les seves lliçons d’aquest moment apassionant i complicat que viu Catalunya. Els mitjans són importants a l’hora de generar un relat polític però no ho són tant com ens pensàvem: Afortunadament, les dinàmiques socials són obertes i creatives, i deixen moltes escletxes que permeten generar corrents d’adhesió i simpatia de tipus horitzontal, en els quals el protagonisme de la gent supera molts obstacles que podien semblar insalvables. La paradoxa mediàtica catalana ens ensenya que mai hem de donar cap batalla per perduda.