16 jun 2014 El PSC i la consulta
En el sobiranisme català hi ha, en aquests moments, l’esperança que el PSC que surti del congrés extraordinari del proper 20 de juliol pugui acabar sumant-se al bloc favorable al dret a decidir, el que ara integren CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP. A la pràctica, això voldria dir que els socialistes catalans -a l’estil dels ecosocialistes o d’Unió- farien costat a la celebració de la consulta sobre el futur de Catalunya sense necessitat de convertir-se en una opció independentista. Cal admetre que és una esperança un pèl ingènua, en la mesura que tots els indicis apunten el manteniment del control del PSC pels de sempre, els que no volen arriscar-se a fer justament allò que demana l’anomenat sector crític, fortament castigat durant l’etapa de Navarro. Dilema: un partit en la nova centralitat o un partit només del Baix Llobregat?
La incorporació del PSC al consens sobre la pregunta i la data de la consulta donaria més força parlamentària al dret a decidir a la vegada que separaria el socialisme català dels dos partits aliens a la tradició catalanista presents a la Cambra catalana. Tal com es troba el PSOE avui, aquest gir no seria impossible, sempre que sortís d’una majoria ferma en la nova direcció del PSC. Llavors, PP i C’s es quedarien sols negant el dret dels catalans a ser preguntats, el bloc minoritari a Catalunya, al qual la democràcia fa molta por.
Dues entrevistes publicades ahir en aquest diari posaven en evidència que la consulta té cada dia més suports, fins i tot entre alguns que no són independentistes però que entenen que, a principi del segle XXI, cal escoltar la ciutadania quan hi ha un problema d’envergadura. Des de casa, Antón Costas, president del Cercle d’Economia, és claríssim: “Primer, cal una consulta. La consulta és un mecanisme que, tard o d’hora, quan hi ha un percentatge tan elevat de gent que la demana, cal fer-la, cal trobar la manera de conèixer quina magnitud i consistència té aquesta demanda. Ha de ser legal, acordada i ben informada”. Des de fora, l’eminent intel·lectual i polític canadenc Michael Ignatieff també és força rotund: “Si els catalans demanen un canvi constitucional o un procés de consulta, se’ls ha d’escoltar i trobar entre tots una solució política”.
Ni Costas ni Ignatieff són partidaris de la secessió però són, abans que res, demòcrates de debò. I persones documentades. En aquest sentit, i després de llegir la magnífica entrevista de Cymerman al papa Francesc, m’adono que els assessors de Bergoglio han badat moltíssim en no explicar al Sant Pare que parlar “d’una nació sense un antecedent d’unitat forçosa” en relació amb Catalunya és un greu error. I una pena, perquè al Vaticà n’hi ha uns quants que saben perfectament que, fa tres-cents anys, la Nova Planta va ser imposada a la societat catalana per la força de les armes i la repressió sistemàtica.