26 jun 2014 El mal i el màrqueting
El segrest, l’abril passat, de més de dues-centes noies nigerianes d’una escola per part del grup terrorista islamista Boko Haram va fer conèixer al gran públic el drama d’aquest país africà, el més poblat i el més potent econòmicament. Ràpidament, es va posar en marxa una campanya mundial per demanar l’alliberament d’aquestes estudiants de secundària en mans d’una de les guerrilles més sanguinàries. Diversos líders internacionals i famosos de tota mena van sortir, sobretot a les xarxes socials, amb uns cartells que deien “Bring back our girls” (torneu-nos les noies). Des de Michelle Obama fins a conegudes polítiques de casa nostra van sumar-se a aquest gest de màrqueting solidari. La campanya en qüestió -com sempre passa- s’ha anat esllanguint mentre els crims de Boko Haram continuen.
El coneixement que hem anat tenint dels mètodes emprats per aquests guerrillers fanàtics ens fa pensar en precedents històrics de violència extrema, moguda per un impuls genocida sense cap mena d’aturador moral. Les execucions en massa d’infants de diverses localitats pel sol fet d’anar a l’escola ens transporten a les accions criminals ordenades pels jerarques nazis contra els jueus i les poblacions de molts països de l’Est d’Europa, considerades “inferiors” per la doctrina de Hitler. En aquest cas és pertinent el símil -més enllà de les diferències d’origen i de context- perquè som davant de veritables crims contra la humanitat, que posen en primer pla la naturalesa sectària i totalitària d’una causa que ha fet del terror la seva raó de ser. Som davant d’un mal que -seguint Hannah Arendt- costa molt d’entendre a partir de categories clàssiques. Som davant d’una realitat que trastoca tots els nostres paràmetres i hem d’assumir que es tracta d’un mal “absolutament incastigable i imperdonable”, segons la pensadora jueva.
Els discursos del president George W. Bush per justificar la invasió de l’Iraq van contribuir de manera important a desacreditar entre l’opinió pública el concepte de mal, imprescindible per descriure determinats fets. Les constants apel·lacions propagandístiques a un “eix del mal” han devaluat l’aproximació seriosa al mal com a fenomen que incideix en el tauler geopolític tant com els interessos. També hi ha influït l’excés de simplificació de determinades visions del món musulmà en general, sense distingir-lo dels grups islamistes radicals que han convertit la modernitat occidental en el nou diable a combatre. Ara, per tant, és un gran repte retornar al veritable sentit polític de l’expressió “el mal” quan tenim al davant situacions que exigeixen ser ben precisos a l’hora de posar substantius i adjectius.
Davant d’aquest mal que costa tant d’explicar, la societat occidental respon amb ocurrents campanyes de màrqueting, com si els terroristes poguessin acceptar la lògica dels nostres benintencionats missatges. Per a qui fem aquesta mena de campanyes? Sospito que les fem per autoconsum de les opinions públiques occidentals i perquè representen mesures més barates i menys compromeses que enviar tropes sobre el terreny que ajudin uns governs que -més o menys fiables- no sempre donen prioritat a aquesta mena de problemes. La popularitat de les intervencions humanitàries s’acaba quan les capitals europees han d’assumir que alguns dels seus joves soldats corren el perill de tornar a casa en una bossa de plàstic. Els exèrcits moderns són simpàtics si imiten les organitzacions no governamentals i, sobretot, si no tenen cap baixa. Recordeu que les guerres han deixat de ser qualificades de guerres. Siguem positius: en el millor dels casos, alguns serveis d’intel·ligència occidentals treballen discretament mentre nosaltres ens fem selfies per aconseguir que alliberin les noies nigerianes.
Com les van rebre, els lectors que gaudien de premsa lliure, les notícies que arribaven durant la Segona Guerra Mundial sobre els crims que portaven a terme les tropes alemanyes i japoneses? Hi havia consciència, en aquells moments, del mal que s’esdevenia? Hi penso quan llegeixo les cròniques sobre la situació actual a Nigèria, entre les quals són excel·lents les de Xavier Aldekoa, corresponsal d’aquest diari en una de les àrees més desconegudes del planeta. Som indiferents o som agents de solidaritat compulsiva i efímera. No hi ha terme mitjà. La tecnologia ens permet crear un miratge de suport en pocs minuts però, després, quan les piulades sobre les noies nigerianes deixen de ser trending topic, el gran basar informatiu del món global col·loca un altre assumpte a l’aparador.
El mal incomprensible i extrem que coneixem gràcies al bon periodisme pesa més que les nostres gesticulacions a les xarxes socials. I pesa més que la nostra indignació momentània i més que l’escenificació del polític de torn, a qui un assessor recomana de fer-se la foto del dia en favor de les víctimes remotes. Pobles destruïts, escoles cremades, nois i noies afusellats, més noies segrestades i venudes com esclaves, mestres perseguits… El mal necessita alguna cosa més que Twitter per ser frenat. Admeto que no sóc gaire diferent d’aquell lector de diaris que, fa setanta anys, no podia fer res per aturar els trens que portaven gent als camps de la mort. Vet aquí el nostre fracàs de ninots superconnectats.