30 jun 2014 Barcelona, el laboratori
La capital de Catalunya s’ha convertit més que mai en un laboratori polític d’altíssim interès, passi el que passi entre el 9 de novembre i la celebració de les eleccions municipals de finals de maig del 2015. El que s’acabi veient a l’Ajuntament de Barcelona ens dirà moltes coses sobre la reconfiguració del mapa català de partits i sobre la redistribució de forces en tots els eixos vells i nous que articulen les lleialtats de la ciutadania. Per diversos factors, Esquerra Republicana -que celebra primàries per triar alcaldable l’11 de juliol- és al centre de totes les mirades. Hi ha la sensació que, per primer cop des dels anys trenta, qualsevol combinació de govern a la Casa Gran haurà de passar pels republicans.
Entre la crisi aguda del PSC i un alcalde convergent que corre el risc de defraudar el seu votant de sempre i el més recent, pot haver-hi molts indecisos i molts desmotivats en l’electorat barceloní. Qui pescarà en aquestes aigües? A l’esquerra d’ERC, apareix l’intent de fer una coalició d’esquerres alternatives que -aprofitant l’onada de Podem i el naufragi del socialisme català- tingui més pes i força al Consistori. S’anomena Guanyem Barcelona i té en Ada Colau un dels seus principals actius, perquè també la crítica al sistema paga un peatge als rituals del sistema, com palesa el cas de Pablo Iglesias. Acabaran sota el mateix paraigües ICV, EUiA, CUP, Podem i Procés Constituent? Tindria sentit, perquè ara hi ha moltes opcions semblants que competeixen pel mateix tros d’hort, sempre relativament petit. La paradoxa més xocant d’aquest projecte és que emet un discurs que oblida que ICV ha participat durant molts anys en la construcció del model de Barcelona que ara s’impugna de manera ferotge. Desmemòria o cinisme?
En canvi, en el centreesquerra sembla que, avui dia, només tingui les coses clares ERC, tant si el candidat acaba sent Bosch com Amorós. Mentrestant, el socialista Collboni va lligat a una marca molt desgastada i no es pot dir que l’ajudin gaire els correligionaris que, després de l’adéu de Jordi Martí, fan tasca d’oposició. Molt hàbilment, els republicans han reivindicat el llegat del maragallisme, una manera elegant de voler fer-se presents en la zona més gran i central dels votants barcelonins, fins i tot en moments tan difícils per les sofertes i empipades classes mitjanes. I, en fer-ho, ERC també redueix el camp de joc de l’alcalde Trias, que ha estat tan preocupat per tenir l’aplaudiment de sectors que mai no el votaran que ha regalat el discurs de l’ordre a Alberto Fernández Díaz. Això, com és evident, és un error de grans dimensions, sobretot perquè hi ha un votant d’ordre a Barcelona que mai no triarà PP, i no només per decantament catalanista. I també és un error perquè associa l’ordre només a resposta policial.
La batalla de Barcelona tornarà a ser apassionant.