14 jul 2014 El Partit del Tedi

Ha passat el que estava previst. Tot sota control: al PSC guanya l’únic candidat que es presentava a les primàries i al PSOE ho fa el que tenia menys gent en contra i el que s’adapta millor a les regles de la mercadotècnia política. Miquel Iceta passa de guionista en cap a primer actor del socialisme català el mateix dia que el socialisme espanyol confia en Pedro Sánchez per aconseguir alguna cosa semblant al que provocava el Felipe González seductor i fresc dels primers temps.

Tal com vam suggerir en aquestes pàgines el 2 de juny passat, abans de la dimissió de Navarro, el nou primer secretari del PSC representa “l’autoritat i la visió necessàries per endreçar la casa enmig de la boira, des del coneixement perfecte i detallat de tota l’organització”, i afegíem que “té totes les virtuts del veterà sense haver-se cremat a la primera fila”, però Iceta també té greus febleses. La primera és la seva responsabilitat directa en la crisi dels socialistes, com a inspirador intel·lectual de les decisions que han conduït a la reducció i fragmentació de l’espai socialista. La segona és el fet insalvable que ell encarna com pocs les servituds i peatges de la vella política, justament la que sembla que és impugnada amb més força per antics votants d’esquerres que s’abstenen o trien altres opcions.

Sánchez no diu res que no hagués dit abans Rubalcaba, però agrada molt més a la veïna del 2on 1a, un detall que no és menor en qualsevol democràcia televisada. La seva cara de gendre cobejat servirà per repescar vots que se senten fascinats per Podem, per UPyD o per altres ofertes? Ja ho veurem. De moment, ha deixat clar, parlant de Catalunya i la consulta, que no renuncia a penetrar en els sectors de votants més urbans i més dinàmics del PP, els que troben exagerada la llei Gallardón sobre l’avortament però mai de la vida tolerarien que els catalans votessin sortir d’Espanya. De la mateixa manera que -ho apunto a benefici d’inventari- la majoria d’espanyols (d’esquerres i de dretes) mai no acceptaran un tracte fiscal per a Catalunya similar al d’Euskadi i Navarra. Ni això ni el blindatge constitucional de competències culturals ni el reconeixement del caràcter nacional del nostre país.

Iceta, cara antiga per a política antiga. Sánchez, cara nova per a política de sempre. Això és el Partit del Tedi. Una eina que repinten sense treure-li el rovell. Diuen alguns que fa falta un Podem de dretes, però en realitat volen dir que anhelen un nou partit moderat, centrista, vagament socioliberal i regeneracionista (no basat en el ressentiment i l’ultranacionalisme com UPyD) que aconseguís atreure antics votants del PP i del PSOE, una mena de reedició postmoderna d’aquell PRD de Miquel Roca, però aquesta vegada sense origen ni padrinatge català, un detall important que subratllo perquè en prengui nota més d’un.