18 jul 2014 Indignació retroactiva

Que el Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004 va ser un enorme fracàs polític i cultural ja ho sabíem, però ara tenim una informació que confirma que aquell nyap nascut de la nostàlgia dels Jocs Olímpics del 1992 va ser encara pitjor. La Sindicatura de Comptes ha revelat diverses irregularitats en la planificació i execució d’aquell macroesdeveniment que havia de ser la nova meravella i havia de tenir una fabulosa continuïtat en d’altres llocs del planeta. En diem irregularitats, però també en podem dir tripijocs o corrupteles i tenen a veure amb assumptes tan interessants com la contractació de personal, dietes i viatges no justificats, pagament de sous extra i gratificacions, selecció a dit de patrocinadors i d’empreses proveïdores, etcètera. En definitiva, un festival sensacional de malifetes on el diner públic i les complicitats privades van beneficiar un grupet de privilegiats que van transformar en or particular el que només era fum.

Fa uns anys, vaig conèixer un alt directiu del Fòrum, un home espavilat que havia passat de la contracultura progre als negocis protegits per totes les administracions. Aquest personatge va explicar-me amb una claredat esfereïdora la mena de barreja d’incompetència i saqueig que va suposar aquell muntatge que va tirar endavant un ajuntament d’esquerres amb la col·laboració de la Generalitat convergent i del govern espanyol. Els principals partits polítics van ser, per tant, responsables d’un projecte mal pensat i mal realitzat. Avui ningú no respondrà públicament d’aquell bunyol.

Han passat deu anys des que l’alcalde Joan Clos va inaugurar el Fòrum a ritme de samba. En aquells temps, només una minoria estava en contra de tot allò. La crisi ni s’olorava, la indignació encara no s’havia convertit en el centre de gravetat del debat polític i els nostres dirigents democràtics no tenien cap mania a l’hora de malbaratar els diners amb una alegria que ara no tolerem. Aquesta experiència diu molt del trist paper que hem tingut els ciutadans abans d’arribar al dia d’avui, en què exigim obsessivament que el regidor de qualsevol poble faci pública la declaració de renda i, si cal, també la marca i el color de la seva roba interior: quan els pressupostos no patien retallades, els administrats vam ser massa permissius i vam acceptar tots els caramels i enganyifes sense immutar-nos. “Barcelona és bona si la bossa sona”, deien.

Siguem autocrítics, sisplau, no ens limitem a disparar amb vehemència contra els polítics que hem votat. No s’hi val la indignació retroactiva si no va unida al reconeixement sincer de la part d’irresponsabilitat que hem tingut els de baix. Suposo que ningú no s’ofendrà si ara recordo que els ciutadans, en general, no som gaire millors que les persones que triem perquè ens governin.