25 jul 2014 Veure com cuinen

La cuina necessita temps, tot i que també hi ha una cuina ràpida. Els canelons de l’àvia no es fan en cinc minuts i per això tothom es torna boig per tastar-los. La cuina que no és pur tràmit necessita temps, com la política. Però hi ha gent -cada dia més- que no ho sap, de la mateixa manera que hi ha persones que desconeixen la diferència entre un plat fet com cal i un altre tipus d’aliments. I com és el temps de la política? Un temps de maduració. Ho explica bé el filòsof Byung-Chul Han, coreà que escriu i pensa en alemany, en el llibre En el enjambre: “La confidencialitat pertany amb necessitat a la comunicació política, és a dir, estratègica. Si tot es fa públic sense cap mediació, la política ineludiblement perd alè, actua a curt termini i es dilueix en la xerrameca pura. La transparència total imposa a la comunicació política una temporalitat que fa impossible una planificació lenta, a llarg termini. Ja no és possible deixar que les coses madurin. El futur no és la temporalitat de la transparència. La transparència és dominada per presència i present”. El lema dels governs que no volen ser condemnats pel populisme indignat és el dels cuiners que obren nous locals: vostè pot veure com cuinem mentre menja, les parets són de vidre, no hi ha res a amagar.

Però la política i la cuina necessiten discreció. Necessiten temps de repòs. Necessiten una zona que quedi al marge, parcialment, de les ansietats del consum immediat. L’esmena a la totalitat que els nous populismes fan a la democràcia representativa es basa en el mite del retorn a una assemblea ideal, oberta i constant, de la qual sorgirien de manera pura les decisions més importants a plena llum del dia. Qualsevol que hagi viscut directament el que és una assemblea (en una universitat, per exemple) sap que la distància entre el mite i la realitat és oceànica. Si hi ha un sistema que és confús, arbitrari i fàcil de manipular és aquest.

Que les coses madurin és el secret de la política, perquè qui en fa treballa amb temps i voluntats, de la mateixa manera que el cuiner treballa amb temps i foc. Però al ciutadà no se li explica bé que la política exigeix aquest procés, que no és mai lineal i va molt carregat d’obstacles. Sovint es tracta el ciutadà com un nen. Per això s’acaba presentant com un fet normal que una entrevista delicada d’alt nivell entre dos líders sigui anunciada a toc de trompetes, quan hauria de celebrar-se ben lluny dels focus, per abordar una conversa sense censures. L’èmfasi a subratllar el dia i l’hora de l’esdeveniment descobreix precisament que aquest esdeveniment és només una carcassa buida que eludeix el conflicte que el genera.

L’ansietat comunicativa, el principi de sospita i la mala consciència fabriquen rituals sense sabor. És com anar a sopar a certs llocs.