11 set 2014 No és el passat, és el futur

Avui fa tres-cents anys que la ciutat de Barcelona va caure davant les tropes borbòniques. Però no vull parlar gaire de la història sinó del present. El final de la guerra de Successió i l’arribada al tron de Felip V va representar el moment zero de la creació d’una Espanya uniforme, centralitzada i monolingüe en mans del poder castellà. La cultura política de la imposició va triomfar sobre la cultura política del pacte i el respecte a la diferència. Han passat tres segles i, malgrat haver recorregut (amb dolor, violència i tirania) el camí que va de la monarquia absoluta a l’Estat democràtic, Madrid continua fidel a aquella concepció i manera de fer basada en el més reaccionari “ordeno y mando”.

La realitat -feliç realitat- és que el món avança i, a començaments del segle XXI, és difícil que les societats desenvolupades acceptin de viure sota unes regles de joc que no permeten que la gent expressi allò que vol. La gran manifestació en forma de V que avui es farà a la capital catalana és un crit pacífic al món: som una comunitat nacional i volem votar el nostre futur. Com faran aviat els escocesos, gràcies a un acord amb el Govern britànic, un mètode civilitzat que s’inscriu en la mateixa cultura pactista que va ser extirpada aquí per la força de les armes a primers del XVIII. Aquell projecte hispànic no pretenia seduir els catalans, els veia alhora com una propietat i com una anomalia, exactament com passa en aquest moment. Ara, però, el gran argument per menystenir la demanda dels catalans és la Constitució del 1978. Un text que, com és sabut, la minoria nacional catalana no podria modificar mai perquè això depèn estructuralment dels dos grans partits espanyols, nacionalistes sense necessitat de dir-se’n. Vet aquí el mecanisme pervers del marc polític que se’ns presenta com intocable.

La majoria de persones que avui serem a la V no hi pensem gaire, en la història. En aquest sentit, poden estar tranquils els que repeteixen que el sobiranisme és un moviment romàntic, nostàlgic, irracional i irredempt, com de manera errònia el qualifica el meu bon amic Puigverd; l’únic irredemptisme que jo veig a la vora és el dels governs espanyols exigint el retorn de Gibraltar a la sobirania espanyola. Puc afirmar -pel que visc, veig i escolto- que el motor clau de la gran majoria mobilitzada a Catalunya és el futur i no pas el passat. El que anima la participació és la reflexió sobre el món que deixarem als nostres fills i els nostres néts més que no pas les pedres del Born o els ossos que hi ha al Fossar de les Moreres. L’objectiu no és restaurar uns furs d’un temps definitivament superat sinó construir un país més democràtic i més just on els catalans deixem de viure sota sospita permanent com a espanyols de segona a efectes econòmics, culturals i polítics. Un país que tingui més poder en un món on les sobiranies es transformen però no desapareixen.

Tenen raó els que diuen que aquesta empresa presenta moltes incerteses, però es pot dir el mateix de la continuïtat de Catalunya en una Espanya oficial que nega que hi hagi més d’una nació, que fa lleis per espanyolitzar els escolars, que ofega fiscalment el progrés i el creixement d’una societat, que insulta i menysprea cada dia una part considerable dels que sostenen l’Estat. Sincerament, jo no vull això pels meus fills ni pels meus néts i m’estimo més assumir els riscos d’una transició excepcional que haver de continuar per un camí que ens aboca al victimisme permanent o a la residualització folklòrica. Al capdavall, estic segur que -per moltes dificultats que hi hagi- no ho passarem pitjor que els meus pares en l’Espanya de postguerra, dominada per la gana, la por, la misèria, l’analfabetisme i el garrot. No menystinc per res els instruments de coerció de què disposa Madrid, només subratllo que venim d’on venim i que això hauria de donar-nos més confiança.

José Luis Villacañas Berlanga ha escrit Historia del poder político en España (RBA), un potent assaig que dóna claus molt atractives sobre com ens hem relacionat, viscut i matat en aquest racó de món. El 1714, després de la victòria de Berwick, els ocupants de Catalunya tenien clar el seu objectiu: “La militarización fue vista -escriu Villacañas- como el mejor remedio médico contra ‘las esperanzas malignas de estos naturales’ de recuperar sus libertades, como decían los defensores de esta política. No es un azar este lenguaje, que recordaba el tratamiento de los cristianos nuevos, también ellos enfermos de una sangre mala. Castelrodrigo, el capitán general, propuso al rey una ceremonia pública, con motivo de la introducción de la nueva Audiencia, en la que se quemaran los libros de las constituciones catalanas. La finalidad era que ‘no quede memoria de ellos’. La propuesta en verdad se parecía a un auto de fe”. Així va ser com, a partir d’aquell moment, els catalans vam esdevenir heretges a ulls del nou rei espanyol i dels seus funcionaris. Avui, quan sento alguns polítics i periodistes de Madrid, és evident que aquesta mentalitat inquisitorial persisteix i que, en comptes de generar adhesions a un projecte espanyol, ha esdevingut fàbrica intensa d’independentistes.

Molta gent sortirà al carrer avui, un any més, per reiterar que vol votar. Hi ha qui pensa que això es podrà aturar. S’equivoquen.