25 set 2014 Se’ns acusa de no matar

Vaig decidir, fa molt de temps, que reprimiria al màxim les ganes de respondre aquells articles i discursos que, en comptes de plantejar un debat seriós sobre la possibilitat de la independència de Catalunya des del punt de vista dels que en són contraris, eren perpetrats només per mentir, insultar i desfigurar les accions i les idees de l’altre. Però, quan qui parla no és un ressentit irrellevant, ni un professional de la gracieta, ni un funcionari de l’hegemonia perduda, sinó un dirigent polític, un empresari d’èxit o un famós amb projecció, la cosa canvia. I encara canvia més si el missatge que es dóna resulta que ofèn de manera directa molta gent. Em refereixo al darrer hit de Rosa Díez, líder d’UPyD, paraules que, en altres llocs, provocarien la dimissió de qui les pronuncia.

Díez va declarar, la setmana passada des de Gijón, que “si no fos perquè a Euskadi ens mataven, jo diria que això de Catalunya és pitjor”, en al·lusió al moviment sobiranista català. Ho heu llegit bé, podeu respirar a fons i continuar. La màxima dirigent del partit que aspira a tenir la clau de la governabilitat a Espanya va afegir que, a la seva teva terra, “teníem el pitjor i també vam donar de si el millor”. I, per reblar el clau, això: “Com que a Catalunya durant tants anys tot ha estat tan calladet, tot era tan civilitzat, tot semblava tan europeu, tan bé, ha anat germinant aquest nacionalisme veritablement perillós per a la convivència que avui ja ningú no s’atreveix a dir que és perillós”. Retinguem aquesta joia. Estem davant d’unes paraules d’un valor incalculable: diuen molt amb poquíssim. I revelen amb il·luminadora claredat el pou mort ideològic en el qual es basa el projecte d’aquesta senyora i d’alguns més que la segueixen i l’amplifiquen.

En primer lloc, Díez fa una relativització implícita de la violència política i del significat que té a l’hora d’analitzar i comparar realitats històriques, aberració intel·lectual que sorprèn en algú que justament ha patit l’amenaça terrorista. Matar o no matar no és només una ratlla metodològica en la lluita pel poder, és també una ratlla moral que no es pot deslligar de la naturalesa d’un moviment o dels fonaments legitimadors d’una causa. De quina manera és “pitjor” -per fer servir la seva terminologia- una lluita basada en mètodes pacífics que una lluita que -en un marc democràtic- fa servir pistoles i bombes? Díez no ho explica. Només llança la pedra. Es limita a suggerir que el cas català és pitjor perquè el sobiranisme ha aparegut tranquil·lament i això el fa sospitós. La nostra perversió, segon ella, és ser “civilitzats”. La conclusió que se’n deriva és terrible: els que maten no enganyen i són clars mentre que un moviment que fa manifestacions multitudinàries de gent donant-se les mans ha de ser necessàriament trampós.

En segon lloc, els seus mots ignoren la memòria col·lectiva de la societat catalana, colpejada també per ETA diverses vegades. Li sona a Díez l’atemptat d’Hipercor? Va tenir notícia de l’atac contra la caserna de Vic? Cal que li esmentem el nom d’Ernest Lluch? A Euskadi, a Catalunya, a Madrid i a molts llocs d’Espanya, el missatge de la líder d’UPyD fa mal a molta gent. ETA no matava només a Euskadi, matava on podia. Jo tinc amics que van ser amenaçats pels etarres durant un llarg període i són catalans que vivien i viuen a Barcelona. No sé si la societat catalana, quan va donar el millor refusant la violència, va ser igual, superior o inferior moralment a la societat basca, només sé que Catalunya, per exemple, va gestionar amb encert -d’acord amb el Govern espanyol- la fi de Terra Lliure i el pas a la política democràtica d’una part dels seus membres i simpatitzants. Per cert, en aquesta operació van tenir un paper clau els dirigents d’ERC de fa uns anys, com Àngel Colom, avui criminalitzat pel ministre de l’Interior.

En tercer lloc, Díez posa en evidència que el seu objectiu veritable és prohibir una idea -la independència de Catalunya- i que això li seria molt més fàcil (òbviament) si aquells que la defensen fessin servir Goma-2 en comptes de muntar mosaics de colors amb la participació de més d’un milió de persones, iaies i criatures incloses. Com que no pot dir que el sobiranisme català mata, diu que és “perillós per a la convivència”. En quins fets reals fonamenta aquesta afirmació la senyora Díez? Ha visitat Barcelona durant la darrera Diada? On és la kale borroka sobiranista? Creu que si el meu cunyat i jo mantenim posicions diferents sobre aquest assumpte el país es trenca? Per què divideix més parlar d’independència que fer-ho sobre l’avortament o sobre energia nuclear? Estem els catalans menys dotats que els escocesos per desenvolupar un debat d’aquesta mena?

Hannah Arendt va escriure que “la violència pot destruir el poder, però és del tot incapaç de crear-lo”. A Euskadi han trigat molt a adonar-se’n, malauradament. El moviment sobiranista català, en canvi, parteix d’aquesta premissa i per això és radicalment pacífic i demana que es pugui fer una consulta en la qual tothom hi digui la seva. Si una majoria de la ciutadania triés, arribat el moment, la independència, l’objectiu no seria anar contra Espanya, per descomptat, sinó edificar un país nou, on tothom pugui viure sense estar sota sospita.