26 set 2014 Gallardón i els principis

Sento, en alguna tertúlia de ràdio, que algú elogia Alberto Ruiz-Gallardón perquè la seva dimissió del càrrec de ministre de Justícia demostra el pes que encara tenen les idees en política. Llegeixo, a les Cartes dels Lectors d’aquest diari, que es valora que aquest dirigent popular hagi plegat per coherència amb les seves conviccions, principis i valors, la qual cosa -es diu- és poc habitual. Si es dóna per bona la versió ideològica d’aquest episodi, sembla com si el seu protagonista hagués volgut dir a la gent que la batalla pel poder i la gestió pública encara és creïble perquè els principis estan per damunt de tot. Més sovint que la gent de dretes, aquesta mena de discursos la fa gent d’esquerres i molts els troben normals i els aplaudeixen. Al capdavall, l’emergència d’un partit com Podem es basa, entre d’altres factors, en la necessitat que tenen els ciutadans de constatar un lligam fort entre el que fan els que governen i el que han proclamat que defensarien quan demanen el vot.

Però jo no m’acabo de creure que aquesta història sigui una batalla entre un home de principis (Gallardón) i un home de circumstàncies (Rajoy). Si repasso la biografia política del dimissionari, comprovo que, en un altre temps, era elogiat per encarnar -deien- una dreta oberta, moderada, liberal, centrista i propera, en alguns assumptes, a la sensibilitat progressista. Per tant, abans era un home que no hauria impulsat una reforma de la llei de l’avortament que ha estat qualificada de forma general -fins i tot per gent del Partit Popular- de regressiva i/o reaccionària. La conclusió del que mira el teatret de la política només pot ser una: quin Gallardón és el de debò? El que es deixava estimar pel grup Prisa o el que s’ha convertit en el croat del catolicisme més intransigent? Quin és el polític que ens hem de prendre seriosament?

Hi ha, és clar, la possibilitat que Gallardón canviés d’opinió. Tothom pot fer-ho i, a vegades, resulta una cosa molt sana. Tan important com tenir coherència és adquirir flexibilitat per no caure en la fossilització i el dogmatisme. Però, si no vaig errat, aquesta no era la reforma de Gallardón, sinó la reforma de Rajoy, que és qui va fer servir la llei de l’avortament per sumar vots fàcilment, com va emprar les víctimes d’ETA, la promesa d’abaixar impostos i el perill català. Així doncs, i considerant-ho tot plegat, potser la dimissió del titular de Justícia no té res a veure amb els principis i estem només davant d’un típic cas d’orgull ferit.

Òbviament, és més agraït presentar-se com la pobra víctima d’una gran i decisiva batalla doctrinal que fer-ho com algú que va ser fulminat en el seu amor propi. Hi ha qui, posat a triar, s’estima més passar a la història com un fanàtic caigut que com un incompetent o un ingenu a qui fan el llit.