09 oct 2014 El Sis d’Octubre i la mandra
A casa, quan jo era petit, de tant en tant, la meva mare, en parlar del passat, esmentava “el 6 d’octubre” i, durant molt de temps, aquella data va ser per a mi una referència propera i misteriosa alhora. Anys després, en dedicar-me a l’estudi de la història i la política, vaig omplir de significat aquella expressió que havia causat impacte en la memòria familiar com -per exemple- “l’entrada dels nacionals” o “l’arribada de la República”. Avui, quan sembla que hi ha tantes ganes de relacionar el present amb aquell esdeveniment tràgic de fa vuitanta anys, em fa gràcia la necessitat que tenen uns quants de simplificar les coses amb l’ajut forçat dels miralls històrics. Però les comparacions no s’aguanten, com resulta evident si es llegeixen bé els fets més importants d’aquell moment.
Que Artur Mas no sigui precisament Lluís Companys, que la societat crispada del 1934 no sigui la del 2014, que la Segona República no tingui res a veure amb el sistema democràtic organitzat el 1978 i que el context europeu de llavors i el d’ara siguin com dos planetes diferents són aspectes que no s’esmenten. Per si això no tingués prou consistència, només cal pensar en dos factors més, definitius. Primer: els anys trenta del segle XX van veure com s’enfonsaven les democràcies liberals en benefici de projectes totalitaris, indissociables de la violència. Segon: com va escriure Gaziel, molts mesos abans del fatídic 6 d’octubre, pocs estimaven de debò la República i el seu programa de reformes. La majoria de formacions d’esquerres i de dretes -engolides per la lògica de la revolució i la reacció- no es van preocupar gens ni mica d’enfortir el camp de joc comú de la democràcia. I encara una dada que no és menor: tot i el protagonisme del conseller de Governació, Josep Dencàs, dels escamots i de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català, la revolta del 1934 responia -com s’ha explicat a bastament- a claus de política general espanyola -contra el Govern de la CEDA- més que a un pretès programa independentista. L’ascendent que havia tingut Dencàs sobre el Govern de Companys no pot tapar la realitat d’un separatisme -era el mot que es feia servir llavors- socialment i políticament minoritari.
Si tot això és ben sabut i s’ha explicat dotzenes de vegades, per què hi ha aquesta dèria de relacionar el procés sobiranista actual amb aquell 6 d’octubre desgraciat? Ho haurien de respondre, sobretot, els que, des de l’any 2012, no es cansen de pronosticar el desastre obrint el bagul de l’àvia, primer amb la boca petita i, més tard, inflant pit i esperant el moment de poder deixar anar el clàssic: “Jo ja ho deia”. Amb tot, jo tinc la meva hipòtesi. Em sembla claríssim que, en general i deixant de banda alguna veu de bona fe, els paral·lelismes entre els Fets d’Octubre i el que avui passa a Catalunya no pretén altra cosa que desacreditar i desfigurar els actors polítics catalans d’ara, mitjançant el senzill mètode de l’analogia. I desvirtuar també el sentit real del moviment sobiranista, associant-lo a una jugada pretèrita que s’ha consolidat com la quinta essència de la mala política dels catalans que juguen a tenir poder i acaben fent el ridícul.
Per cert, caldria començar a parlar també del ridícul que han fet i fan -ara mateix- els que tenen segles d’experiència en el control d’un Estat. Al capdavall, ells són professionals acreditats de la cosa. Quan a Catalunya hi ha problemes importants, sempre apareixen editorials de la premsa de Madrid que afirmen que tots els nostres mals passen perquè dediquem diners públics a “ambaixades, subvencions al català i polítiques identitàries”. Què hauríem de dir quan és el Govern espanyol el que no sap fer front a una situació delicada i urgent? Hauríem d’aplicar la mateixa demagògia?
S’ha construït el mite d’un Sis d’Octubre que es repetirà inexorablement com un nou apocalipsi si els polítics i els ciutadans gosen fer el que no està previst en el guió. “Que ve el llop!”, diuen. Però aquest avís fa riure, perquè el llop ja el tenim aquí, des de fa molt de temps. El llop vigila la gàbia, controla l’aixeta i és el que ens ha portat a la situació actual. El llop que ara fa broma sobre una eventual consulta de costellada és el mateix que no ha volgut negociar la realització d’un referèndum com cal. S’ha construït el mite d’un nou Sis d’Octubre que vol activar la por, la qual cosa jo podria atribuir a la intel·ligència i penso que m’equivocaria. El mite del Sis d’Octubre només respon a la mandra. Sí, tot plegat és producte de la mandra intel·lectual i de l’orgull ferit de qui sap que ja no té l’hegemonia ideològica perquè els temps -passi el que passi el 9-N- estan canviant i no tornarem al vell món del peix al cove autonòmic ni al paradís -com diu Jordi Graupera- dels brokers del victimisme.
La mandra de pensar és el gran problema de la majoria dels que diuen que no volen Catalunya fora d’Espanya. La prova és que s’estimen més parlar en termes terrorífics de trasplantaments d’òrgans o de la lliga de futbol abans de seduir els catalans que s’han tornat sobiranistes amb un projecte d’Espanya que sigui atractiu i que no negui, per principi, l’existència de la nació catalana. Mentre, el ministeri que fa el bonic anunci de la festa nacional espanyola és el de Defensa, per deixar-ho tot ben clar.