13 nov 2014 El prejudici i la querella

Gràcies a l’actuació del Govern de Catalunya durant diumenge passat he guanyat una aposta a una amiga que, un dia d’aquests, em convidarà a sopar. La meva amiga -dona intel·ligent i amb les idees clares- estava convençuda que Artur Mas acabaria arrugant-se i claudicant davant de les amenaces que el Madrid oficial va expressar un cop es va posar en marxa el procés participatiu o nou 9-N que el president s’havia empescat per eludir la suspensió que el Tribunal Constitucional va dictar contra la consulta que s’havia de fer d’acord amb la llei de Consultes i el decret firmat el 27 de setembre passat.

La meva amiga va dubtar fins a última hora del compromís del líder de CiU, perquè el seu prejudici sobre el tradicional ADN convergent era més fort que les informacions que li arribaven sobre tot el que estava preparant el Govern de la Generalitat per donar cobertura legal i suport logístic als magnífics voluntaris i als admirables ajuntaments que van fer possible que la gent votés. Quan ja es va veure que Mas tirava endavant sense por i que no traspassava la responsabilitat del procés participatiu a les entitats (possibilitat sobre la qual es va especular moltíssim), sinó que reiterava el paper clau del Govern, la meva amiga em va fer arribar aquests missatges per WhatsApp: “Et dec un dinar! I feliç que tinguessis raó”. Jo li havia explicat, uns dies abans, que estava segur que el president no fallaria, per dos motius: perquè era conscient que no podia abandonar una part central de la societat que li havia fet confiança i perquè tenia la convicció que, un cop havia fet les coses de manera endreçada i d’acord amb els procediments establerts, estava legitimat per obeir només el mandat sorgit de Catalunya encara que això representés plantar cara al Govern espanyol, al TC i a qui fos.

Com he intentat explicar en el meu llibre Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol, Mas és una figura que ha evolucionat d’una manera insòlita durant la darrera dècada. La seva conversió al sobiranisme va lligada a una decepció progressiva respecte del model autonòmic i a una creixent aversió a la política del Madrid oficial. Aquesta metamorfosi ha enterrat les antigues ambigüitats convergents sense afectar el to moderat del seu estil, molt adequat per vestir de seda una actitud -ningú no ho pot negar després de diumenge- d’evident fermesa. Fa mesos que escric que Mas té al cap una difícil “ruptura pactada”, exercici que -per simplificar- el fa bascular entre el model Prat de la Riba i el model Macià, lluny sempre d’una icona com la de Lluís Companys, encara que la resposta irada i rància del Madrid oficial acabi fabricant -potser- un nou màrtir.

Amb tot, i entre determinats sectors polítics i socials, el prejudici del Mas que es cagarà a les calces i deixarà la bona gent a l’estacada ha estat molt present, tant que ha acabat generant una constant sospita sobre la credibilitat del personatge en tant que conductor institucional del procés sobiranista. De res ha servit explicar que Mas ha estat durament criticat per una part de les elits més bel·ligerants contra el moviment sobiranista, que l’han cobert de qualificatius no precisament amables. Resulta que el president ha tingut el dubtós honor de ser atacat alhora, i durant mesos i mesos, perquè era poc fiable a ulls de certs independentistes i poc raonable a ulls de certs membres de l’establishment barceloní. A banda de certes intoxicacions generades en camps adversaris, no es pot negar que hi ha hagut paraules i gestos del líder d’Unió Democràtica i d’algun dirigent de CDC -fins i tot algun conseller- que han servit per qüestionar la coherència i la determinació de Mas. Després del 9-N hi ha discursos que ja no tenen cap sentit.

Sortosament, moltes persones s’han anat adonant que el compromís de Mas amb un canvi històric no era cap impostura ni cap tàctica electoral. La seva autoritat ha anat creixent malgrat les diverses adherències negatives de la marca CiU, com si una part de la ciutadania distingís perfectament entre una organització que acusa el desgast i un polític capaç d’assumir un risc molt alt i sortir-ne ben parat. El resultat és bo per al conjunt de la societat catalana: disposem de líders que es complementen, que projecten seguretat i que fan el que els toca: Oriol Junqueras encarna el motor importantíssim de l’independentisme original i de llarg recorregut, David Fernàndez representa la maduració d’una esquerra independentista que no eludeix la seva responsabilitat, i Mas apareix com l’encarnació d’un bloc moderat que ha abraçat el sobiranisme i li ha donat més pes i complexitat. Parlo de tres figures que estan cridades a cooperar, aparcant les desconfiances i els retrets, i posant al davant un sentit d’Estat que és imprescindible per imaginar un nou Estat català sorgit d’una revolta democràtica.

Mentre estem pendents de la presentació d’una querella contra el president de Catalunya i alguns membres del seu Govern per haver posat les urnes, encara hi ha qui fa córrer -per ignorància o mala bava- que Mas i Rajoy van pactar de sotamà la consulta alternativa del 9-N. Som un país estrany. Tots tenim prejudicis, però arriba un moment en què haurem de donar una oportunitat a la veritat, per no esguerrar-ho.