11 des 2014 Un fantasma sota el llit
Una societat que no pot debatre políticament de manera raonable és una societat condemnada a enfonsar-se en el fatalisme, la tragèdia i el pou de la història. L’aparició d’un experiment polític com la nova formació Podem pot agradar o pot preocupar, pot generar simpaties o prevencions, però mereix una discussió adulta i no el que predomina avui: atacs furibunds o enaltiments fervorosos. Pablo Iglesias ha de ser tractat com qualsevol dirigent polític, ni amb més ni amb menys severitat. Una recent entrevista de TVE al líder de Podem ha posat en evidència que hi ha determinades actituds que converteixen la democràcia espanyola en un espai de fragilitat extrema, sabotejat sovint per tics impropis d’una societat oberta. En pocs mesos, hem passat de veure Iglesias propulsat per algunes televisions privades a veure’l torpedinat sense dissimular per la cadena pública estatal. Li estan aplicant l’esquema que els mitjans del Madrid oficial fan servir amb el sobiranisme català: en cas d’avorriment, escriviu ETA en un titular.
De Podem ja vaig exposar la meva tesi en aquestes pàgines: a l’hora de la veritat, es tracta d’una versió 2.0 del PSOE del 1982, reformisme regenerador (dins d’un ordre) amb un cert embolcall de revolta que li permet marcar distàncies amb els partits de sempre. El que es va sabent del programa electoral de Podem per a les generals indica que no anem gaire desencaminats. La retòrica d’Iglesias s’està suavitzant: la seva oferta pujarà si explota el binomi vell/nou més que l’oposició dreta/esquerra. Això agafa votants que provenen de totes les tradicions. Tingueu en compte, per exemple, que el màxim dirigent de Podem s’ha definit com a “patriota espanyol” i és molt curós quan s’adreça als militars i als membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, un tarannà molt allunyat del que sempre ha exhibit IU en aquest assumpte, i ja no diguem ICV-EUiA o la CUP. Un planter saborós de votants d’Iglesias és el funcionariat, castigat per la crisi i empipat amb les elits polítiques i econòmiques. A Madrid (i en moltes capitals de província) cal tenir a favor els funcionaris per fer un bon resultat.
Podem és la bèstia a abatre per les direccions del PP i del PSOE. Els establerts veuen en aquest nou partit la peça que trastocarà, potser, tots els equilibris que durant dècades s’han anat bastint. Trastocar no vol dir demolir ni destruir. Contra el que sembla, no és la ideologia de Podem allò que posa en guàrdia els que ara viuen de la política oficial. El que trastorna el sistema és la presència d’un nou jugador que vol seure a la taula on es fan les apostes per controlar els poders formals i negociar amb els poders econòmics aquest control. Podem és com el fantasma sota el llit del qual tenen por els nens en la foscor. El temor prové més de la seva presència intuïda que de les seves intencions, cada dia que passa menys contundents. Iglesias no fa por per ser criptocomunista, neocastrista o postchavista, sinó perquè no ha sorgit dels espais previsibles i, per tant, desconcerta. Albert Rivera (que també rep l’ajut de moltes cadenes de televisió) volia imperar amb aquesta màgia d’outsider, però al líder de C’s se li noten massa els padrinatges de l’establishment i, a sobre, té el defecte de ser català.
No sabrem què és Podem fins que governi i, aleshores, potser constatarem que Podem no va ser mai Podem però li van fer la campanya entre uns i altres. Podem és el que vostè vulgui que sigui. Per la caverna, és el papu. Pels socialistes, és pur oportunisme. Per determinats segments, és el missatge que s’entén més bé. Podem és una cosa a Madrid i qui sap què serà finalment a Catalunya, sobretot si qui acaba donant la cara és algú tan sensible al fet nacional com Gemma Galdon. En tot cas, reitero el que deia en començar: Podem mereix un debat enraonat, també per poder analitzar les receptes d’Iglesias sense caure en la caricatura ni la difamació. Jo vull poder criticar les seves propostes -populistes o realistes- sense que el soroll dels inquisidors ho tapi tot.
Sobre les previsions de Podem a Catalunya, circulen dues idees que no lliguen gaire: els experts afirmen que no se sap qui votaria Podem en unes eleccions al Parlament (plebiscitàries o normals) i, a la vegada, certs entorns sobiranistes col·loquen aquest fenomen al centre de totes les discussions sobre estratègies de captació d’indecisos, com si els seduïts per Pablo Iglesias fossin exactament el gruix del segment social que li falta a la massa independentista per consolidar-se. No sé si això és tan mecànic i tan inexorable. Cal posar-hi un dubte raonable. Sobretot perquè l’existència prèvia de la CUP ens dóna pistes sobre les lleialtats i les prioritats d’aquells que, eventualment, podrien sentir-se moguts a fer confiança a la sucursal catalana de Podem, i sempre en funció de quines persones són cap de cartell. Vull dir que Podem tal vegada hauria d’ocupar més les cavil·lacions d’Iceta, Herrera i Rivera (sobretot d’aquest) que els teoremes neogramscians de cert independentisme, que encara no ha processat que els Martínez, González, Álvarez o Álvaro no són un cos social que hagi de ser redimit a partir de subratllar una lluita de classes que els sindicats de la Seat van aparcar fa molts dies.