18 des 2014 Sydney, Peshawar, Dresden
L’any 2004, arran dels terribles atemptats de l’11-M a Madrid, va quedar clar que el món -el nostre món- havia canviat d’una manera que encara no podíem acabar d’entendre. Molts europeus pensaven que la megamort de l’11-S del 2001 a Nova York era una història exclusivament americana que no interpel·lava la gent del Vell Continent. Anaven ben errats. De cop i volta, fa deu anys, vam haver de posar-nos al dia sobre fenòmens que trastocaven les nostres confortables categories d’anàlisi. Sí, no podíem fer veure que la tragèdia no anava amb nosaltres: hi ha un fanatisme armat que actua a escala global i que ha decidit que el món sencer és un camp de batalla. Les policies i els serveis d’intel·ligència dels estats europeus van intensificar la seva tasca per controlar, prevenir i desarticular una amenaça sense precedents. Mentrestant, fruit de certes decisions polítiques, va rebrotar el clàssic debat entre llibertat i seguretat, una discussió apassionada que servia per demanar-nos qui érem i de quina forma l’altre intentava canviar la nostra manera de viure. Passat algun temps, la majoria ens vam relaxar i vam confiar que les autoritats fan la seva feina. No agafem cada dia el tren pensant que volarem pels aires, afortunadament. Viure en permanent estat d’alerta és molt fatigant i tendeix a alimentar tota mena de fantasmes.
Però, més enllà de la nostra experiència, no podem negar que aquesta estranya guerra continua. Hi ha qui considera que aquest terme és exagerat. Ralf Dahrendorf volia refredar la qüestió i escrivia que “es tracta de terrorisme, no d’una guerra, sigui aquesta freda o sanguinolenta”, però també afirmava que “hi ha un islam revivificat que està marcat, entre d’altres coses, per la seva enemistat contra Occident i tot el que és occidental; ha estat proclamada una mena de guerra santa, una gihad, contra Israel, els Estats Units i Occident en general”. En què quedem? Estem o no estem en guerra?
El segrest que ha tingut lloc recentment en un cafè de Sydney, a Austràlia, a càrrec d’un clergue musulmà ha tornat a les portades de tots els mitjans una idea inquietant: no hi ha rereguarda possible on amagar-se, arreu pot materialitzar-se el terror gihadista, només cal que un home s’ho proposi. La també recent matança d’escolars en una escola de Peshawar, al Pakistan, a mans de talibans, ens ha colpit de manera extraordinària com ho fan les imatges de les execucions que difonen els terroristes de l’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq, entre els quals hi ha joves que provenen de diversos països europeus. Més enllà de cada circumstància concreta, el que uneix aquests esdeveniments és una mateixa concepció totalitària, basada en una lectura extremista d’una fe que és abraçada com a projecte polític que ha d’imposar-se planetàriament. Ho va descriure molt bé -amb ironia- l’escriptor israelià Amos Oz en analitzar Al-Qaida: “Al final, cal convertir Occident. Només prevaldrà la pau quan el món s’hagi convertit ja no a l’islam, sinó a la varietat més rígida, feroç i fonamentalista d’islam. Serà pel nostre bé. Bin Laden ens estima essencialment. L’11 de setembre va ser un acte d’amor. Ho va fer pel nostre bé, vol canviar-nos, vol redimir-nos”. Recordeu que a l’escola de Peshawar els assassins van perdonar la vida als nens que havien sabut recitar la kalima, els sis manaments que es memoritzen a les escoles alcoràniques pakistaneses.
Hi ha alguna connexió entre totes aquestes notícies terribles i el que està passant, per exemple, a la ciutat alemanya de Dresden? Seria absurd negar-ho. Les manifestacions de la plataforma Pegida (Europeus Patriòtics contra la Islamització d’Occident) que tenen lloc a la capital del land de Saxònia preocupen les autoritats i moltes persones, sobretot perquè no són una iniciativa dels grups neonazis de sempre, sinó una altra cosa: classe mitjana esporuguida i empipada amb els polítics, que protesta contra presumptes abusos dels immigrants econòmics i dels demandants d’asil. El manual diu que som davant d’un cas de populisme xenòfob que podria evocar les pitjors pàgines de la història. Al costat d’aquestes manifestacions també n’hi ha d’altres que aposten per l’obertura i la integració. Què fa davant d’això un governant? La captació de joves alemanys, britànics o catalans per part de grups gihadistes no ajuda a mantenir la calma. L’alarma davant d’un fanatisme pot despertar el nostre fanatisme. Els fanatismes es retroalimenten. Oz ens avisa que “el fanatisme comença a casa”. Que Saxònia no sigui el land amb més percentatge d’immigrants ni el de més població musulmana indica la complexitat d’aquest quadre. I la dificultat per despatxar el problema amb diagnòstics simples.
Qualsevol de les nostres ciutats pot ser Sydney i pot ser Dresden, malgrat el treball dels experts policials. Els dos perills existeixen. Que després de l’11-M la societat espanyola no hagi produït la seva Pegida és un èxit que cal celebrar, però no podem badar. Un partit com Plataforma per Catalunya és marginal, però l’actual alcalde de Badalona no va tenir manies a fer servir, en campanya electoral, missatges que tendien a criminalitzar alguns col·lectius estrangers. Tot és molt fràgil quan ens sentim amenaçats. Siguem responsables i mantinguem el cap fred, perquè no hi ha solucions màgiques.