30 gen 2015 La nova estupidesa

Molts s’han sorprès: el 33% dels joves consideren acceptable o inevitable controlar la parella, fins al punt d’impedir-li que vegi la seva família o els amics, no permetre que treballi o estudiï, o dir-li les coses que pot fer o no pot fer. Les dades surten d’un estudi que ha elaborat el CIS sobre la violència de gènere i l’adolescència i la joventut. Desconcerta comprovar que un terç del jovent espanyol no veu que el control excessiu és una forma de violència que, en determinats casos, pot conduir a les agressions físiques i que sempre és una limitació de la llibertat i de la igualtat entre homes i dones. Els adolescents tenen problemes a l’hora d’interpretar -malgrat la informació que reben- què és la violència de gènere i què és una actitud masclista. L’ús compulsiu que molts joves fan dels smartphones i les xarxes socials provoca que l’assumpte del control obsessiu de la parella sigui encara més complicat.

Pot ser que els nostres fills siguin avui més masclistes i controladors que no ho eren els nostres pares, que van ser educats en una cultura anterior als canvis de mentalitat dels anys seixanta del segle XX? Com pot ser que en una societat on es discuteix als mitjans sobre quantes dones hi ha en un govern encara hi hagi nois que tracten la seva parella com un objecte sense voluntat? Llegeixo que les autoritats esperen que, un cop més, sigui l’escola la institució que faci el paper de bomber davant l’incendi. Els mestres tenen motiu per estar ben cansats.

Diria que ni els sociòlegs, ni els pedagogs, ni els tecnòlegs tenen la resposta que em pot treure de la profunda inquietud que em provoca pensar que el nou cavernícola és un adolescent de 16 anys que, mòbil en mà, es dedica a controlar els xats de la novieta de torn i a prohibir-li que es connecti. És la inquietud de comprovar que determinats missatges positius que remarquen valors d’igualtat i respecte (i sobre els quals el consens social és gairebé unànime) no arriben a una part de les noves generacions, que assumeix valors reaccionaris i rancis, multiplicats gràcies a les tecnologies de la comunicació de més moderna factura. Què impedeix que determinats joves espanyols del segle XXI no sàpiguen encara que la parella no ha de viure engabiada?

Sortim de les escoles un moment. Sortim també dels mitjans, que sempre són el boc expiatori fàcil quan alguna cosa grinyola. Què fem dins de les famílies, cada dia, per evitar aquesta nova estupidesa? Què fem, pares i mares, per anticipar-nos al sorgiment del nou masclista 2.0? Sabem transmetre actituds que tradueixin un sentit viscut de llibertat, igualtat i respecte entre totes les persones o deixem que l’atzar modeli el futur? Som capaços de detectar a temps els actes tòxics i destructius entre aquells que precisament més estimem?