01 feb 2015 Confessions d’un presumpte tertulià

L’altre dia, el presentador d’una conferència que em disposava a donar davant d’un amable auditori, va definir-me com a “personatge mediàtic”. No és la primera vegada que em passa. Amb tot, encara no m’acabo d’acostumar a aquesta etiqueta: “mediàtic”. Em deixa desconcertat quan se m’aplica aquesta marca. Deu voler dir que estic relacionat amb els mèdia, això són els mitjans de comunicació de masses. És una categoria en la qual no em reconec, és una redundància. Per què? Perquè el meu ofici és justament el de periodista, la meva feina consisteix a treballar en els mèdia i per als mèdia. La cosa resulta tan absurda com si a un advocat se’l definís com a “personatge jurídic” i a un metge com a “personatge sanitari”. Un cuiner, un notari o un psicòleg que parli per les televisions i les ràdios sí que és mediàtic, atès que la seva professió no és ni el periodisme ni la comunicació, però això, si s’ aplica a un periodista, és sobrer. Jo no sóc mediàtic, jo sóc un periodista que participa en programes de ràdio i televisió de la mateixa manera que escriu columnes en un diari de gran tirada i articles en aquesta revista que teniu a les mans.

Per què us explico tot això? Perquè hem pervertit les paraules de tal manera que la realitat se’ns desfigura. Llavors, sorgeixen mots que són com bombes. En aquest sentit, pitjor que l’adjectiu “mediàtic” és el substantiu “tertulià”, que s’aplica a tots aquells que prenem part en espais audiovisuals on es comenta l’actualitat i s’opina de tot una mica, encara que, de fet, l’assumpte que hi domina és la cosa política. No em puc queixar, suposo, si em defineixen com a tertulià, perquè dedico una part del meu temps professional a participar en debats en algunes cadenes de ràdio i de televisió al costat d’altres periodistes i persones que provenen d’altres camps, principalment ex-polítics i persones de professions liberals com advocats, economistes o acadèmics de les ciències socials. La meva prevenció davant del qualificatiu tertulià prové del fet que, en els darrers temps, proliferen les crítiques a aquest gènere periodístic, que alguns pinten com a superficial, indocumentat i frívol. Per extensió, els denominats tertulians acostumem a ser condemnats d’entrada com a còmplices dels bescantats polítics que, al seu torn, són posats a totes les fogueres, amb raó o sense. A remolc dels nous populismes, el tertulià és -segons determinats inquisidors- un membre distingit de la casta dominant i corrupta que ha de ser substituïda immediatament. Com si el tertulià es fes d’or amb el que li paguen per les seves col·laboracions, com si el tertulià fos l’encarnació de tots els mals del sistema, com si el tertulià amagués sempre una o altra intenció malsana. Alguns -ho hem comprovat- ataquen les tertúlies amb un acarnissament exagerat fins que són cridats a formar-ne part.

Les coses són una mica més complicades i també una mica més senzilles. No responc en nom de tots els tertulians, per descomptat. Puc respondre, només, dels meus actes i de les meves intencions i, des d’aquesta posició, afirmo que anar a una tertúlia de ràdio o de televisió és, per mi, una feina equivalent a escriure un article. No té cap misteri, és tan fàcil o tan difícil com posar les teves idees i informacions en un paper. El resultat depèn, òbviament, del talent de cada tertulià a l’hora d’organitzar i expressar el seu discurs, depèn de la gràcia que cadascú tingui en presentar els seus arguments davant del micro o les càmeres. I, depèn, en darrera instància, del bagatge de qui parla i de la credibilitat que pugui merèixer el que diu. Hom arriba a la tertúlia de torn amb allò que és i amb allò que ha llegit i ha estudiat, ni més ni menys. Dit tot això, com a professional que fa anys que pràctica aquest gènere tinc una regla d’or: si no puc dir res una mica substancial sobre un assumpte, m’estimo més callar.

Una de les grans acusacions que es fan als tertulians és que “parlen de tot”. Això no és exacte, és una caricatura. Més de la meitat de notícies que s’aborden en una tertúlia de ràdio o de televisió corresponen al que el periodisme etiqueta com a “Política” i això explica que siguem els periodistes dedicats a aquesta matèria el tipus de personal més freqüent en aquests espais. Quan l’agenda informativa es desvia a realitats d’una notable complexitat tècnica – els casos d’Ebola, els incendis forestals, l’estafa de les preferents o la lletra lligada a les escoles-, els tertulians sensats agafem aquests assumptes pel cantó de la polèmica política i ens abstenim de fer veure que som especialistes en el nucli d’aquestes informacions. Acostuma a ser la veu de gent experta qui ens il·lustra sobre els detalls envitricollats de centenars d’esdeveniments que, com és natural, tenen derivacions polítiques. Un bon conductor de ràdio o de televisió sap combinar coneixedors erudits de tots els àmbits i periodistes de perfil polític per oferir al públic arguments més o menys sòlids que permetin al ciutadà fer-se un criteri. L’oient i l’espectador construeixen la seva opinió també a partir de l’intercanvi dialèctic entre tertulians.

No ho diríem tot si amaguéssim que tota tertúlia de ràdio i televisió busca un tercer objectiu a més d’informar i contrastar idees: aconseguir una certa amenitat que distregui l’audiència a la vegada que convida a fer pensar en allò que és -se suposa- d’interès general. És a dir, la tertúlia periodística és també un espectacle, la qual cosa no ha de ser vista com un error sinó com una condició inherent a mena de programes. Els espectacles poden ser bons o dolents, poden obrir el pensament o poden avorrir, això dependrà de com es concep i es realitza. Hi ha tertúlies bones, dolentes i pèssimes. Com hi ha diaris bons, dolents o prescindibles. Des que l’home és home, el diàleg ha servit per intentar fer-nos preguntes i esbossar algunes respostes, per remarcar discrepàncies o trobar coincidències. La ràdio i la televisió només han multiplicat la quantitat de persones que escolten i veuen aquests exercicis de la paraula, que durant segles s’han fet amb normalitat en cases particulars, cafès, escoles, ateneus, clubs, tallers, oficines, parròquies, convents, rebotigues, bodegues o places.

La tertúlia no ha de ser ni una classe magistral, ni un sermó, ni un míting, encara que tots podem cometre l’error, un mal dia, d’alliçonar, adoctrinar i fer propaganda. El tertulià que estigui net de pecat que llanci la primera frase. En tot cas, qui escriu aquest paper pot assegurar que, quan es prepara per prendre part en un debat de ràdio o de televisió, té sempre el mateix doble objectiu al cap: mirar d’ajudar a esclarir una realitat que sovint sembla confusa i mirar de no dir més bestieses del compte. L’aspiració analítica és el meu nord, tot i que no sempre aconsegueixo dir exactament el que vull dir i de la manera més entenedora possible. Si tot això està basat en dades fiables millor que si només fem servir apreciacions purament subjectives o massa emocionals. Ara, no tinguem por de mostrar el nostre caràcter: el públic també valora que cada tertulià sigui com és i que deixi veure, com de passada, les seves simpaties i antipaties, sempre i quan es faci de manera elegant i respectuosa amb els que pensen diferent.

I una darrera confessió, per si us fa servei: per sobreviure en aquest gènere de la tertúlia audiovisual cal acumular tones de paciència i de bon humor, que són els millors antídots contra fantasmes tòxics com el sectarisme, el dogmatisme, la demagògia i la mala educació. En cas de dubte, val més somriure. Encara que sembli que el món s’acaba amb cada tertúlia, la realitat és -afortunadament- menys dramàtica.