19 feb 2015 Moltes batalles alhora
A Barcelona, de dretes, només se’n reclama Alberto Fernández Díaz, que porta anys i panys gestionant la botiga del PP local amb la tranquil·litat d’un diesel. La resta de polítics municipals s’ubiquen a l’esquerra, començant per l’alcalde convergent Xavier Trias, que, en el seu moment, va definir-se com a “socialdemòcrata”. Es veu que els barcelonins, amb més contundència que els catalans en general, s’imaginen ser més progressistes del que són de debò. La present batalla electoral pel govern municipal de la capital de Catalunya no es pot desenganxar d’aquest fenomen. Ni de dos fenòmens més: el duel entre sobiranisme i unionisme i el duel entre la suposada vella política i la pretesa nova política.
No sé si és la memòria del franquisme o el fet de no ser capital d’Estat o tenir una tradició popular molt influïda pel moviment obrer i l’anarquisme, però està clar que Barcelona sembla ser feliç quan pot narrar-se com un far d’esquerres sense posar en perill res del que estimen les dretes. Una mica de rosa de foc i una mica més de tranquil·litat per als inversors. L’èxit del maragallisme com a projecte –del qual encara viu tothom- és justament haver creat una síntesi quasi perfecta entre els interessos durs de les elits i les aspiracions simpàtiques d’una majoria transversal, un recobriment ideològic que podien abraçar sense problemes des dels eurocomunistes fins els hereus sentimentals de la Lliga, passant per tots els del mig. Era evident, fins i tot, que la parròquia popular més repatània es trobava còmoda amb la ciutat que va pensar i va impulsar Pasqual Maragall.
Les eleccions del 24 de maig a Barcelona seran moltes batalles alhora i, per sota de tot, hi ha el convenciment que forjar una majoria estable al consistori serà més complicat que mai. També hi ha molta gent que pensa que les decisions que els partits prenguin per governar la ciutat tindran conseqüències imprevisibles sobre les dinàmiques que influeixen en les eleccions catalanes del 27 de setembre i les posteriors espanyoles de final d’any. A més a més, el factor incertesa augmenta quan considerem que només hi ha dos candidats –Trias i Fernández Díaz- que repeteixen mentre la resta de caps de llista s’estrena, inclòs el del PSC, Jaume Collboni, que arriba a la cursa després d’unes primàries que van incrementar la fragmentació de l’espai socialista. Alfred Bosch, candidat que també és resultat d’unes primàries, hauria de beneficiar-se del cicle ascendent de la marca ERC, però li està costant de concretar les complicitats que buscava. Només Ada Colau apareix tan segura en el seu espai com el líder del PP barceloní en el seu, tot i que hi ha dos factors que fan que la coalició Barcelona en Comú no sigui l’operació rodona que alguns havien promès: l’absència de la CUP (cosa que resta vots) i la presència d’ICV-EUiA (cosa que treu credibilitat al discurs contra el model de ciutat construït des del 1979). Mentre les opcions dels extrems ho tenen fàcil, Trias, Collboni i Bosch hauran de fer molts equilibris per intentar arreplegar el màxim de vots.
La paradoxa és que són justament Trias, Collboni i Bosch els mateixos que podrien acabar forçats a entendre’s per establir algun pacte de governabilitat, sempre i quan el pes de la coalició d’Ada Colau i les condicions que ella posés fessin impossible un tripartit d’esquerres de nou encuny. Tot és obert. Donaria prioritat Bosch a un acord sobiranista que reforcés el procés o a un acord d’esquerres per remarcar l’accent social? Quin interès tindria el PSC en formar part d’un eventual govern local amb convergents i republicans? Podrien posposar-se els pactes estables de ciutat a l’espera dels resultats dels comicis catalans?
La batalla de Barcelona s’ha convertit en una prova d’esforç per al sobiranisme en general, per a una CiU amb problemes, per a una ERC amb moltes expectatives, per a un PSC en caiguda lliure, i per a la versió local de Podem, sense oblidar-nos de C’s i de la coalició CUP-Capgirem Barcelona, formacions que no tenen les adherències dels partits de sempre. Sense menystenir que allò important és decidir quina ciutat volen els barcelonins, fóra ingenu no remarcar que els resultats de la capital de Catalunya serviran per dir si la suposada nova política es consolida o és una moda, i també per dir si el sobiranisme avança o retrocedeix. També per calibrar fins a quin punt es produeix un desplaçament cap al centre o cap a l’esquerra dels votants que abans havien estat fidels al maragallisme. En aquest sentit, no em deixa de sorprendre que els assessors de Trias regalin al candidat del PP l’exclusiva de la bandera de l’ordre, com si el discurs apocalíptic sobre les ciutats mortes no tingués possibilitat de resposta democràtica en termes no autoritaris. Aquesta circumstància deixa orfes molts sectors socials que no confonen la crítica necessària a determinades actuacions oficials amb el discurs de l’esmena a la totalitat.
Robert Robert, el gran cronista del vuit-cens, va escriure que “hi ha afició, a Barcelona, a partir les coses en quatre”. La tendència no ha minvat des de llavors. Veurem si els nostres representants locals són capaços de superar aquesta fatalitat i entenen que cal sumar energies per travessar uns temps tan difícils com apassionants.