26 feb 2015 O Mas (i CDC) o els Pujol

No hi ha res tan perillós com el foc amic. Molt aviat es va veure que la confessió que Jordi Pujol va fer el 25 de juliol de l’any passat venia marcada per una estratègia de defensa de la família Pujol Ferrusola que prescindia completament de les circumstàncies, de les prioritats i de les necessitats polítiques de CDC, de CiU i d’Artur Mas. La compareixença del passat dilluns, a la comissió d’investigació sobre corrupció del Parlament, de l’expresident de la Generalitat, de la seva esposa i del fill gran dels Pujol Ferrusola indica de manera descarnada que hem entrat en una fase més hostil i relliscosa, on el projecte polític que avui governa Catalunya ha d’enfrontar-se a un adversari inesperat i incòmode. Mas no tindrà més remei que prendre decisions sense perdre temps, per protegir-se ell i el seu partit.

Molts donaven per fet que Jordi Pujol Ferrusola (JPF) no diria res davant de la comissió, acollint-se al seu dret a no declarar pel fet d’estar imputat. Així ho pensava la majoria de grups parlamentaris, inclòs el de CiU. Però el primogènit va decidir fer tot el contrari: va explicar moltes coses (algunes de rellevants, altres d’anecdòtiques) que ja havia dit al jutge Ruz, va assajar el contraatac (qüestionant la competència dels diputats i donant a la Cambra un cedé amb la conversa de La Camarga) i, sobretot, va intentar capgirar la seva imatge de comissionista preferent amb un relat detallat sobre els seus èxits com a “dinamitzador econòmic” amant de córrer riscos. Els diputats no van aconseguir trencar la història del compareixent, que s’anava agradant a sí mateix a mesura que passaven les hores. Em va recordar la compareixença de Francisco Pizarro com a president d’Endesa, que l’agost del 2007 va ser cridat a la Cambra catalana per informar dels greus problemes de subministrament elèctric que havien tingut lloc a Barcelona el juliol d’aquell any. En aquella ocasió, els nostres representants van quedar en fora de joc, per desgràcia del país i de la institució.

La declaració política més important que va fer JPF el passat dilluns és la que té a veure amb la seva suposada amistat amb Mas, una expressió que es produeix uns dies després que l’actual president de la Generalitat declarés, davant de la mateixa comissió, que la seva relació amb el fill gran de Pujol no és d’amistat íntima, com afirmaven alguns diputats de l’oposició, i que havia tingut “les seves parts millors i les seves parts pitjors”, eufemisme elegant que amaga un cúmul de desavinences i de topades, com sabem els periodistes que coneixem aquest entorn. Mas hauria pogut ser més explícit per marcar distàncies, però va ser fidel al seu estil poc donat a la brega.

La realitat és que la sintonia entre JPF i Mas mai va ser alta, sempre ha fallat la química personal. En la primera edició del meu llibre Ara sí que toca! –publicada l’any 2003- explicava que “amb el temps, JPF s’ha queixat a alguns amics comuns de sentir-se poc considerat personalment pel successor”, i afegia que “el fet que Mas ‘hagi mantingut a ratlla’ JPF en determinats moments també ha refredat les seves relacions”. D’altra banda, i en un sentit estrictament polític, és conegut en els cercles nacionalistes que el Júnior –com es coneix JPF- ha criticat molt (no sempre discretament) les tres principals apostes que fa Mas com a líder: el nou Estatut del 2006, la Casa Gran del Catalanisme, i l’impuls al procés sobiranista a partir del 2012. Per acabar d’entendre l’escena actual cal tenir present que, quan Mas és a l’oposició i governa el tripartit, s’accelera l’allunyament entre la família Pujol Ferrusola i el successor. La travessa del desert fa madurar Mas mentre el patriarca s’adona que el seu continuador no serà una figura teledirigida ni l’home que guardarà la tanda. Una de les decisions més importants del nou líder de CDC va ser enfocar amb nova mentalitat el finançament del partit. En canvi, Oriol Pujol, l’únic fill de l’expresident que va dedicar-se a la política, va mantenir una bona relació amb Mas fins que va plegar, arran del cas de les ITV. No són cap secret les discrepàncies polítiques i sobre la gestió del cas Pujol entre els germans Jordi i Oriol.

JPF no va dir la veritat quan va declarar i repetir que “el senyor Mas és molt amic meu”. Els fets desmenteixen rotundament el primogènit. Per què ho diu? És evident que aquestes paraules són un dard contra el president i, sobretot, donen munició a tots aquells que volen tombar-lo. Avís? Ressentiment? Passar comptes? La resposta la trobareu a les mateixes frases del Júnior: “Ell, avui, no té temps, ni demà, no abans, ni fa dos anys ha tingut temps de trucar-me. No em preocupa. Sé que jo el dia que necessiti del president Mas, es posarà al telèfon. O em contestarà amb una carta. O m’atendrà”. CDC i Mas tenen un problema més, i no és petit. Poden fer veure que no existeix o poden enfrontar-lo amb energia i coratge. És un problema que obliga a completar definitivament la despujolització que Mas va començar quan era a l’oposició, la qual cosa inclou fer una refundació de debò. El meu diagnòstic és clar i sincer: més enllà del que dictin els tribunals, en l’arena política, o se salven els Pujol o se salva Mas i el que CDC representa per a molta gent d’aquest país. O una cosa o l’altra.