01 mar 2015 El debat important que toca fer

El girs de guió de la política catalana des de l’any 2012 semblen obra del millor escriptor de sèries televisives nord-americanes. Les eleccions al Parlament que tocaven l’any que ve s’han anticipat i se celebraran el 27 de setembre, amb un caràcter especial perquè –en diguem o no plebiscitàries- serviran per preguntar explícitament a la ciutadania si vol o no la independència de Catalunya. La total negativa del Govern espanyol a l’hora de pactar una consulta oficial sobre aquest assumpte de l’estil de la que el Govern britànic va permetre sobre Escòcia obliga a transformar uns comicis autonòmics en una consulta sobre un projecte que té una envergadura històrica i que –agradi o no- exigeix una reflexió profunda i un debat intens i ric.

Els partits catalans que portaran en el seu programa electoral l’aposta de creació d’un Estat independent hauran d’explicar molt bé què volen i què preveuen, sobretot a les persones que no participen del moviment sobiranista i que se senten molt lluny de les motivacions que han mobilitzat una part important del país. Els indecisos –una part important dels quals són ciutadans a qui fan por les moltes incerteses d’una ruptura d’aquesta magnitud- necessiten informació que passi pel sedàs racional tot el que ara són percepcions purament subjectives, intuïcions i sentiments d’inquietud. El sobiranisme té avui una massa important de convençuts però tots els experts subratllen que fan falta encara al voltant de 400.000 votants per afermar l’èxit electoral de la secessió i conjurar el que va passar als referèndums de Quebec i d’Escòcia, ambdós guanyats pels partidaris del “no”.

Òbviament, els partits catalans contraris a la independència faran tot el possible perquè les eleccions de setembre no tinguin res d’excepcional. Però aquestes formacions unionistes i federalistes tindran un problema considerable: necessitaran desmarcar-se del debat sobre un futur Estat català i parlar de les polítiques sectorials per no fer el joc al sobiranisme i, alhora, no tindran més remei que replicar els missatges favorables a una Catalunya independent que els seus adversaris repetiran. Què faran? Tot dependrà de qui sigui capaç de marcar l’agenda. És feina de CiU, ERC i la CUP (amb l’ajut d’entitats sobiranistes com l’ANC, Òmnium i Súmate) que la campanya giri al voltant de la independència, encara que aquests partits no podran deixar de parlar també d’altres qüestions que preocupen molt la gent, com la crisi, l’atur, la corrupció, la salut, l’ensenyament, la immigració o la seguretat. Tenint en compte que el sobiranisme compta amb poquíssims suports mediàtics en comparació amb els mitjans (catalans i de fora) que defensen que Catalunya continuï dins d’Espanya, aquest objectiu serà altament complicat.

Amb tot, i malgrat les consideracions anteriors, des del moment en què Artur Mas i Oriol Junqueras es van posar d’acord, el passat mes de gener, per anticipar les eleccions i assumir un full de ruta unitari per concretar la desconnexió de l’Estat espanyol, es fa inajornable el debat sobre els reptes, avantatges i costos de la independència de Catalunya. A començaments d’aquest any, encara no havíem pogut començar a discutir a fons sobre aquestes coses, que són el cor de la decisió democràtica a la qual serem cridats. Paga la pena de recordar –per evitar malentesos- que si aquest debat sobre els pros i els contres de la independència s’ha fet esperar tant és, sobretot, perquè la negativa hostil del Govern espanyol a un referèndum pactat ha obligat el món sobiranista a desenvolupar un altre debat previ, sobre la necessitat de poder votar, sobre la conveniència de fer servir les urnes per aclarir un conflicte polític a gran escala. Els sobiranistes han hagut d’argumentar durant mesos i mesos sobre les bondats de la democràcia quan haurien d’haver pogut començar a explicar les oportunitats de la independència. Això és un fet.

Ha arribat –ara sí- el moment de parlar del que representarà una Catalunya independent des de tots els punts de vista. Tindrem una economia més rica i més forta? Podrem fer polítiques socials més ambicioses i eficaces? Gaudirà la nostra cultura d’una més gran projecció mundial? Arribarà la nostra llengua als espais socials on encara és un element marginal? Gestionarem l’arribada d’estrangers amb més intel·ligència i millors eines de cohesió? Millorarà el nivell dels nostres estudiants de secundària? Les universitats del país generaran més i millor recerca d’avantguarda? Les empreses podran crear-se i competir amb menys traves burocràtiques? Eliminarem les corrupcions estructurals que encareixen els productes i distorsionen el mèrit? Assolirem una societat més segura i amb més garanties per a les llibertats bàsiques? Les cues hospitalàries deixaran de ser un problema? Les persones grans podran tenir una vida més digna? La llum que paguen famílies i empreses serà més assequible? Funcionaran com cal els trens de rodalia?… Les preguntes no s’acaben. Aquí només n’he escrit algunes, a tall d’exemple. El debat sobre la independència s’ha de fer a partir de les preguntes de la gent. Tothom ha de poder dir-hi la seva i els experts en cada camp ens han d’ajudar a veure-hi clar, amb la seva autoritat i els seus coneixements.

És imprescindible aquest gran debat sobre el futur i això no es pot fer només durant els quinze dies estrictes de campanya electoral. Tenim uns mesos per davant, aprofitem-los. Els partits que volen la independència han de contribuir a vehicular el debat, així com les entitats i associacions que ho desitgin. La discussió ha de ser enraonada, tranquil.la, fonamentada, sense eludir cap punt per problemàtic i envitricollat que sigui. Per tal que aquest intercanvi d’informació i de criteris sigui enriquidor s’hauria de produir en un clima exempt de tota crispació i de tota amenaça, i és aquí on apareixen els meus dubtes. Permetrà el Madrid oficial que discutim sobre els punts forts i els punts febles d’un Estat català sense interferir amb el seu estil habitual? Voldran els partits contraris a la independència assumir aquest debat de manera esportiva o s’estimaran més difondre missatges catastròfics i demagògics? Les elits i els poders fàctics toleraran que la societat catalana discuteixi lliurement sobre com seria la vida sense el dictat de l’Estat espanyol?

Molt em temo que el debat que ens cal de manera urgent haurem de fer-lo en un ambient no precisament plàcid. Molt em temo que la pedagogia imprescindible sobre la independència haurà de superar adversitats que encara ni podem sospitar. Però no ens podem acoquinar. Ningú no va dir que aquest viatge seria fàcil. Fem l’esforç d’explicar amb paciència i bon humor el país que volem construir, des de la pluralitat de mirades i des del respecte a tothom. Parlem amb llibertat i amb dades a la mà, edifiquem un diàleg amb aquells que ara diuen “no” i, sobretot, amb aquells que encara no saben què volen. Expliquem-nos sense prometre paradisos ni meravelles, però amb tota la il·lusió que tenim per assolir una meta que ens ha de permetre viure millor i no haver de demanar perdó per ser qui som.