05 mar 2015 Una telesèrie nacionalista

Imagineu, si us plau, que TV3 estrena una telesèrie de producció local que combina la història de Catalunya i la ciència ficció, que està molt ben escrita i realitzada, que interpreten excel·lents i coneguts actors, i que, en el primer capítol que s’emet, la peripècia se centra en el setge de Barcelona durant el 1714, amb especial interès en les figures de Rafael Casanova i Antonio de Villarroel. En el segon capítol, l’acció de la telesèrie té lloc en una altra època, per exemple, al 1229, i els personatges de ficció acompanyen al rei Jaume I a la conquesta de Mallorca. Imagineu –repeteixo- què haurien escrit i dit no pocs periodistes (polítics, sociòlegs, historiadors, etcètera) des de diversos mitjans de Madrid i també alguns de Barcelona: televisió que adoctrina, televisió que fa propaganda secessionista, televisió que difon mites nacionalistes… I afegirien que l’assumpte és molt greu perquè es fa des d’un canal públic amb els diners de tothom. I no descarteu que PP i Ciutadans portessin el cas a la comissió parlamentària corresponent per exigir explicacions als responsables de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I els mateixos habituals que fan acudits de mal gust sobre les pedres del Born mentre callen sobre el Valle de los Caídos (insòlit parc temàtic del franquisme que cap Govern espanyol vol convertir en un lloc que no ofengui la memòria dels que van perdre la guerra) farien bromes rabioses sobre aquest producte televisiu. Imagineu, benvolguts lectors.

Bé, no imagineu tant. Perquè el primer canal de TVE ens ofereix, des de fa dues setmanes, una sèrie de producció espanyola que és un magnífic exemple de ficció televisiva nacionalista, titulada El ministerio del tiempo. Òbviament, ni els directius de TVE, ni els creadors de la sèrie, ni la majoria de crítics del ram, ni bona part del públic que gaudeix d’aquest programa acceptarà l’adjectiu que jo he fet servir. Per a ells això no és “ficció nacionalista” sinó “ficció nacional” i punt. Cap geperut no es veu la seva gepa. Si tu divulgues els moments més importants de la història d’Espanya en tant que nació mitjançant peripècies que fan les delícies del gran públic, tu diràs que et limites a explicar un patrimoni compartit, no acceptaràs que el teu és un discurs nacionalista que reforça la idea oficial d’un Estat-una nació. I tu diràs que jo, que veig nacionalisme espanyol en el que s’ofereix només com a nacional, sóc un malalt, sóc un fanàtic, sóc un retorçat nacionalista –jo sí- que projecto els meus fantasmes de tribu petita sobre un producte audiovisual que no té –per amor de Déu!- cap objectiu polític. Estem parlant de nacionalisme banal.

Michael Billig ha estudiat les nacions i els nacionalismes a fons. És un prestigiós catedràtic anglès que l’any 1995 va publicar la primera versió de la seva obra de referència sobre el que ell anomena “nacionalisme banal”. Sota aquesta etiqueta trobem el conjunt de símbols, hàbits i discursos que de manera quotidiana, mecànica i rutinària difon i manté qualsevol Estat constituït –sobretot a Occident- per reforçar la consciència nacional de la ciutadania. Els mitjans són vehicles importantíssims del nacionalisme banal, començant per la televisió. Les narratives d’una identitat oficial es generen i es mantenen amb tota la potència de què disposen els organismes estatals. D’altra banda, Billig no nega que les nacions sense Estat com Escòcia, Quebec o Catalunya també presenten fenòmens de nacionalisme banal però fa una distinció essencial:  “Aquells que viuen en nacions consolidades –al centre de les coses- són empesos a veure el nacionalisme com a propietat d’uns altres, no de nosaltres”. És a dir, l’Onze de Setembre és un muntatge per rentar cervells però el 12 d’Octubre i el 6 de Desembre són moments per a celebrar que som “libres e iguales”. És el mateix principi trampós pel qual jo he de suportar que se’m defineixi com a “periodista nacionalista” mentre qualsevol col·lega que argumenti a favor d’una Catalunya dins d’Espanya (i, de passada, d’un Gibraltar espanyol) és només “periodista”. La diferència entre nacionalisme amb o sense Estat no es pot passar per alt, perquè –com bé remarca Billig- “en el cas dels estats nació occidentals, el nacionalisme banal no pot ser innocent: representa institucions que posseeixen vastos arsenals”. Arsenals de tota mena, també mediàtics i culturals. I un avís: “banal no implica pas benigne”.

Abans d’acabar aquest paper diré que m’agrada molt la sèrie El ministerio del tiempo, creada pels germans Pablo i Javier Olivares. Coincideixo amb tothom que n’ha destacat la seva qualitat. És una sèrie pop que té l’encert de tenyir d’ironia els diàlegs dels personatges, capaços de formular una suau critica –patriòtica, per descomptat- de la societat espanyola. Per sota dels guions hi batega un discret regeneracionisme, que ve a dir-nos que –tot i els errors- paga la pena ser espanyol. El primer capítol, sobre la Guerra del Francès, i el segon, sobre l’Armada Invencible, deixen clar que els autors de la sèrie han fet molt bé el que fa anys que fan els anglesos i els nord-americans quan parlen del seu passat. I han tingut un detall que no em sembla gens casual: el personatge femení principal és una dona rebel, amb dots de lideratge i catalana.