12 mar 2015 Vostè és vostè?

L’altre dia, era a l’andana de l’estació de Renfe de Passeig de Gràcia-Aragó esperant el tren per tornar a casa i un home que devia passar de la seixantena –que em mirava amb curiositat- va aturar-se davant meu i em va preguntar “vostè és vostè?”. Mai no m’havien fet aquesta pregunta. En aquests casos, la pregunta típica acostuma a ser “vostè és Francesc-Marc Álvaro?” o “vostè escriu a La Vanguardia, oi?” Si algú et demana si tu ets tu, i no afegeix res més, l’assumpte exigeix una resposta al mateix nivell. Llavors, no vaig tenir cap més remei que respondre-li amb total sinceritat: “Això va a estones i segons com; depèn molt del dia que sigui jo o que no ho sigui”. No sé si l’home va quedar gaire satisfet amb la meva resposta –potser em va prendre per ximple- però no vam allargar la conversa i ell va continuar caminant, tot i que abans va mirar-me amb uns ulls que transmetien una estranya barreja de fatiga, saviesa i commiseració. No era una mirada ni amistosa ni hostil, m’observava com qui fa un cop d’ull a una bestiola immòbil dins d’una vitrina. Més enllà, la pregunta que em va fer aquell desconegut seria un bon començament de novel.la o de pel·lícula perquè apunta al cor de la nostra època, un període en què la identitat ha esdevingut una qüestió central de l’art, del pensament i de la política.

Vostè és vostè? Jo sóc jo? Vostè, benvolgut lector, és vostè? Uns dies abans d’aquest breu diàleg amb algú de qui no sé ni el nom, vaig assistir a una de les funcions de L’art de la comèdia, al Teatre Nacional de Catalunya, muntatge afinadíssim de l’obra d’Eduardo de Filippo que dirigeix (i també interpreta amb la seva reconeguda solvència) Lluís Homar. L’obra –que recomano intensament si és que teniu interès pel gran teatre- planteja de manera molt atractiva el vell assumpte de la distància entre allò que som i allò que semblem, la tensió entre la veritat de les coses i la representació que en fem, no sempre de manera conscient. Una de les idees que sobrevola la història que se’ns ofereix dalt de l’escenari és que, sovint, la nostra actuació no depèn d’allò que som o no som sinó del grau de veritat (de realitat, fóra més exacte dir) que atorguem “als altres”. No és només el joc metateatral de la versemblança, sinó el gran risc de tot individu que vulgui emancipar-se i assolir una vida bona, per dir-ho com els antics: quin grau de veritat estem disposats a assumir. Ja ho sé: esteu pensant en Matrix, potser també en La vida es sueño. El mèrit de De Filippo, però, és que no necessita parlar de cap tirania futura ni d’homes encadenats. És en la més estricta i rutinària “normalitat” on ens ataca el dubte fonamental. No som herois –ens ve a dir De Filippo- només som supervivents.

Hauria pogut respondre això al meu inesperat interrogador: sóc un supervivent, com tots vosaltres. O emprar una frase de Joan Fuster, irrefutable: sóc un aspirant a cadàver. Tots els humans som aspirants a cadàvers, fins i tot Eduard Punset, que va expressar dubtes sobre la mort com a fenomen que no fa excepcions. El supervivent té una identitat forta. Si sobrevivim a l’actual crisi, tot això que tindrem. L’escriptor Arthur Miller explica que, quan tenia 14 anys, durant l’època de la Gran Depressió que va provocar el Crack del 1929, tenia una feineta de repartidor de pa i no aspirava a res millor, perquè l’atur era enorme i els pocs anuncis de feina que publicava The New York Times especificaven que els candidats a ocupar aquells llocs havien de ser “blancs” i “cristians”. Un adolescent jueu quedava immediatament fora de la llista. La identitat també es forma a partir de l’exclusió. “Qui no és vostè?” fóra també una bona pregunta. I la llista d’allò que no sóc és tan o més important que la d’allò que –més o menys- sóc. Per exemple, no sóc portaveu de les empreses de l’Ibex35, ni politòleg, ni advocat de l’Estat, ni fill de cap pròcer de la pàtria. Tampoc no sóc amant de la pesca, ni fumador, ni partidari de la música ambiental. Infinites possibilitats de no ser conformen la nostra identitat. Sóc tot allò que no sóc.

Ara, suposo que jo també dec ser les altres vides que hauria pogut viure i que, de tant en tant, es fan presents, com el recordatori d’un estrany que porto dins. L’estrany que ens crida des del fons de la memòria extrema d’allò que no hem viscut, que és la més fidel de totes les memòries, per descomptat. Em va passar en una recent visita al monestir de Montserrat, mentre servidor i uns amics dinàvem en silenci amb els monjos, gràcies a l’amable invitació del pare Bausset i als bons oficis de l’incansable i generós amic Carlos Tejedor. Per què no sóc jo un d’ells? Qui fóra jo si hagués triat aquesta opció de vida? Quin hàbit portem els que no portem hàbit? La llum de Montserrat, escàpola i gasiva, també fa la pregunta: Vostè és vostè?

Miquel Tresserras, un dels meus mestres de vida i el primer degà de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, va rebre dimarts el Premi Extraordinari de Comunicació que atorga aquest centre. A ell dec la millor resposta a la pregunta que he anat repetint en aquest paper: “Sóc algú de frontera”. Ser fronterer vol dir ser diverses coses alhora, i també no acabar de ser-ne cap del tot. No trobar mai el lloc perfecte. Empaitar l’ombra d’un mateix.