30 mar 2015 Se saben vencedors

Els que manen a Madrid resumeixen així la situació sobre el procés sobiranista: “sense llista única i amb l’aparició de Podem, això s’ha acabat”. M’ho expliquen fonts de total credibilitat. Encara que siguin de dretes, aquests entorns madrilenys valoren molt el paper del nou partit d’Iglesias com a factor eventualment clau per frenar una dinàmica que, fa uns mesos, semblava imparable. La feina de l’immobilisme centralista potser la farà una formació que va de nova. És la versió actualitzada del clàssic “antes roja que rota”. Les elits de la capital espanyola han decidit esperar, però no us penseu que ho faran amb els braços plegats. En els propers mesos, veurem l’aparició d’informacions sorprenents sobre figures destacades de Catalunya, no hem d’oblidar que això és una guerra. Mentre, les elits barcelonines tenen una mirada menys simplista i saben que hi ha un problema històric que no desapareixerà encara que els partits sobiranistes no sumessin una majoria després del 27 de setembre.

Als despatxos de l’Estat on es dirigeix la campanya de Catalunya, donen una importància molt gran al fet que CiU i ERC no arribessin a un acord per fer una llista transversal, cívica i suprapartidista. Aquesta possibilitat era la que els feia més por, perquè van entendre ràpidament que una candidatura d’aquesta mena feia tres coses alhora: convertia els comicis en una fita veritablement plebiscitària, generava una dinàmica molt forta d’arrossegament de vot per efecte de cavall guanyador i reforçava tots els lideratges implicats. L’esperit no partidista que havia presidit les manifestacions de l’Onze de Setembre es traslladava automàticament a les urnes i amb ell un plus de seguretat en el projecte de la independència que compensava les incerteses inherents a una ruptura d’aquestes dimensions. La baralla entre convergents i republicans, en canvi, ha augmentat els temors i les prevencions de certs sectors davant una empresa que exigeix consensos forts i una unitat conceptual i tàctica sense fissures.

Vaig escriure, abans del 9-N, que tot el que havia de fer el sobiranisme era treballar de valent per desmentir els pronòstics del Madrid oficial sobre el procés. Ara ho repeteixo, per si algunes orelles es destapen. Queda mig any escàs per rectificar i assegurar, amb intel·ligència, el gran objectiu que els defensors de la independència necessiten: una majoria clara en vots i escons, perquè només això acreditarà la creació d’un nou Estat català davant del món. Tot full de ruta que no posi per davant aquest repte i es perdi en d’altres qüestions és un paper prescindible.

Des de Madrid ens observen i se senten vencedors. Tenen la consigna de reprimir els cants de victòria, per si de cas. Aquí, mentre, ens extraviem en debats secundaris, misèries partidistes i minúcies personalistes. Algú farà res per evitar el fracàs?