13 abr 2015 Suposar l’extrem
Un bon amic, dels que remenen papers antics, em recorda un dels discursos més bons del filòsof i polític Ortega y Gasset sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, en els temps intensos i esperançats de la II República espanyola. És un fragment d’una actualitat esborronadora, com si no haguessin passat més de vuitanta anys, com si la guerra, la dictadura i la transició no haguessin tingut lloc.
El pensador va encertar a explicar el mecanisme profund pel qual la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol parteix d’un bloqueig insalvable que condemna la societat catalana a viure sota la sospita i l’arbitrarietat: “Supongamos, si no, lo extremo –lo que por cierto estarían dispuestos a hacer, sin más, algunos republicanos de tiro rápido (que los hay, y de una celeridad que les promete el campeonato en cualquiera carrera a pie)-; supongamos lo extremo: que se concediera, que se otorgase a Cataluña absoluta, íntegramente, cuanto los más exacerbados postulan. ¿Habríamos resuelto el problema? En manera alguna; habríamos dejado entonces plenamente satisfecha a Cataluña, pero ipso facto habríamos dejado plenamente, mortalmente insatisfecho al resto del país. El problema renacería de sí mismo, con signo inverso, pero con una cuantía, con una violencia incalculablemente mayor” Ortega, lúcid patriota, avisa: les concessions als catalans han de ser necessàriament menors i escasses, en cas contrari el problema català –que es pot “conllevar”- serà el problema espanyol del greuge comparatiu. I què és l’extrem, per dir-ho orteguianament? No cal tenir imaginació per posar el millor exemple: un nou pacte fiscal bilateral. La societat espanyola podia –i pot- acceptar la singularitat d’Euskadi i Navarra però mai res de semblant per a Catalunya. Quan Josep Piqué manava el PP d’aquí, jo sempre que podia li feia aquesta pregunta: Per què ells sí i nosaltres no? L’home més intel·ligent que ha dirigit la sucursal catalana de la dreta centralista no tenia cap resposta convincent.
Venim de molt lluny: 1919 (un projecte d’Estatut que no es va arribar a votar a les Corts espanyoles), 1932, 1979 i 2006 (un Estatut retallat i buidat pel Tribunal Constitucional). Tots els que governen Espanya se saben la llei d’Ortega y Gasset: la manta és curta, si tapes els peus de Catalunya, deixes descobert el cap de tots els altres, i la pressió és insuportable. L’any 1984, Manuel Clavero Arévalo, que havia estat ministre amb Suárez, feia un balanç sincer en aquesta línia: “¿Se habría aprobado la Constitución española de 1978 en referéndum si sólo se hubiera reconocido el federalismo o la autonomía para Cataluña y el País Vasco?”
El que portava l’etiqueta de “problema catalán” és avui una altra cosa i té unes dimensions que ningú no va preveure l’any 1978. Per això ho volen frenar a la desesperada, ara amb la faula de Mohammed Jordi.